Quan vivia a Hamburg, anava sovint a passejar per la HafenCity, un projecte que va transformar urbanísticament 150 hectàrees de l’antiga zona portuària de la riba nord de l’Elba i de l’antiga Speicherstadt en un nou districte urbà mixt, amb habitatges, oficines, comerç, cultura i zones verdes. Un dels projectes de reurbanització més grans d’Europa.
M’agradava passejar enmig dels canals i els antics edificis portuaris de càrrega i descàrrega, fets de maó vermell, que des del 2015 són Patrimoni Mundial de la UNESCO, i descobrir com una ciutat pot transformar el seu passat industrial en un barri viu i atractiu. Fa unes dècades, l’antiga zona portuària estava plena de magatzems obsolets i terrenys abandonats. Avui, tot i que l’edifici més icònic del barri és, sens dubte, l’auditori de la Elbphilharmonie, la HafenCity està plena de vida, amb habitatges, oficines, comerços i espais culturals: un exemple clar de planificació urbana amb visió social. Una planificació, per cert, que va anar a càrrec de l’estudi català EMBT, dels arquitectes Enric Miralles i Benedetta Tagliabulle, amb un projecte que aprofitava la riba fluvial per integrar-la plenament en l’urbanisme de la ciutat hanseàtica.
I, precisament, la transformació urbanística de la HafenCity va ser exemple de com es pot evitar l’especulació. L’Ajuntament va comprar o expropiar els terrenys quan calia, va controlar l’ús del sòl i en va reservar una part per habitatge assequible. Els promotors no podien fer el que volguessin, ni imposar preus que excloguessin ciutadans. Això va evitar bombolles especulatives i que fos només un aparador per a inversors.
En canvi, a 1.500 quilòmetres de la riba de l’Elba sembla que les coses van una mica diferents. A Igualada tenim el barri del Rec, un antic barri industrial a la riba nord del riu Anoia amb fàbriques i edificis amb valor patrimonial que, la majoria de dies de l’any, estan abandonats i degradats. És un barri que bona part de la ciutat reivindica poder transformar, convertint el seu passat industrial en un espai viu i atractiu, com també han fet a Hamburg. Però perquè el barri del Rec també es pugui convertir en habitatges, oficines, comerços i espais culturals cal que hi hagi voluntat política. A diferència d’Hamburg, el govern Castells no ha fet res perquè això sigui possible. Ha malgastat milers d’euros en un concurs de projectes pel barri que mai s’ha explicat i s’ha negat a modificar el Pla General d’Ordenació Municipal (POUM), que data de 1986, impedint que es puguin convertir els usos de les antigues fàbriques adoberes del barri en habitatge, comerç i equipaments en una mixtura d’usos que permeti que el barri del Rec mantingui la seva activitat industrial existent i conservi la seva identitat.
En el punt de mira de la transformació del barri del Rec hi ha els organitzadors del Rec.O, que ocupen espais del barri durant un parell de setmanes l’any per muntar-hi el seu negoci lucratiu de botigues pop-up, mentre deixen edificis i carrerons tancats la resta de l’any. Plataformes com Recopoly en qüestionen els seus interessos al barri i segons expliquen la periodista Laura Tapiolas en un article a Núvol o Arnau Mensa al setmanari La Directa, part dels espais que s’utilitzen al Rec.0 són propietat del festival, d’algun dels sis socis principals o d’algun familiar directe d’aquests. Aquesta concentració de propietats significa que, si algun dia aquests espais es convertissin en habitatges, el seu valor es podria disparar, generant un increment dels preus i beneficiant els propietaris vinculats al Rec.O més que no pas el conjunt de la ciutadania. I aquí és on també hi ha una gran diferència amb la ciutat hanseàtica: mentre la ciutat d’Hamburg va frenar l’especulació abans que comencés el procés de transformació del barri portuari, la negativa del govern Castells a modificar el POUM ha permès que durant els darrers anys finques del barri del Rec hagin canviat de mans i hagin anat a parar a persones vinculades a l’organització del Rec.0.
L’exemple d’Hamburg ens recorda que l’especulació no és inevitable: es pot frenar amb decisió política, planificació i un projecte que posi l’interès públic al centre. Al barri del Rec d’Igualada, potser encara hi som a temps. Però cal actuar abans que els interessos privats tinguin l’última paraula.
