Aquestes línies les hem escrit entre unes quantes persones d’allò que podríem anomenar el moviment popular igualadí. Un conglomerat d’experiències, col·lectius, espais i pràctiques que fa molts anys que ens cohesionen. Tant, que avui podem escriure aquest text sabent que allò que hi diem és compartit per moltes de nosaltres.
Les converses d’aquests darrers dies han girat molt al voltant d’aquesta qüestió. Hem parlat, contrastat, discutit i reflexionat sobre tot el que ha passat. I és precisament des d’aquí, des d’aquesta conversa col·lectiva, que volem respondre a l’allau de comentaris que hem llegit aquests dies a les xarxes, als grups de WhatsApp i també en alguns dinars familiars.
Anem una per una.
És un dinar per a tothom?
Ningú es sorprendria si, en un dinar organitzat per —posem-hi noms— VOX o Aliança Catalana, convidessin un grup de militants antifeixistes a marxar. De fet, no hi ha cap dubte que nosaltres no hi aniríem. Però tampoc no hi ha gaire dubte que, si poguessin, no ens hi deixarien estar.
Només cal fer una volta per les xarxes socials d’aquestes organitzacions i de part de la seva base social per veure quin és el tracte que reserven a qui pensa diferent, i especialment a determinats col·lectius.
Per això ens sorprèn que ara es vulgui presentar el Fes-ta el Dinar com si hagués estat sempre un espai neutre, desvinculat de qualsevol posicionament o tradició política.
Qui coneix la trajectòria del Fes-ta el Dinar i dels diferents actes de la Festa Major Alternativa sap perfectament que això no ha estat mai així.
Si ens remuntem als seus orígens, el Fes-ta el Dinar neix d’una reivindicació del jovent organitzat d’Igualada: poder fer un dinar de colles durant el dissabte de Festa Major i, alhora, reclamar l’ús de l’espai públic per fer-hi actes oberts, participatius i construïts des de baix.
El primer any, l’Ajuntament va negar aquesta possibilitat. I, tot i així, una cinquantena de joves es van aplegar a la plaça de l’Ajuntament,i després a la plaça Sant Miquel amb tots els estris necessaris per poder-hi fer el dinar.
Pocs anys després ja ens vam traslladar a la rambla.
I l’evidència ha estat aclaparadora. Any rere any, hem estat més les persones que, el dissabte de Festa Major, ens hem organitzat amb les nostres colles, els nostres col·lectius i les nostres famílies per compartir un dinar d’agermanament amb tothom qui s’hi ha volgut aplegar.
Durant 22 anys no s’ha fet fora ningú.
Han compartit taula persones molt diverses, amb condicions polítiques molt diferents, que s’han respectat mútuament. Gent amb opinions diferents ha conviscut a la rambla sense cap problema, sempre amb la consciència que aquell era un espai popular i alternatiu. També hi ha hagut reivindicacions, crítiques i discrepàncies —algunes de les quals ens han fet riure, d’altres ens han fet debatre— i això també forma part de la vida d’un espai popular.
Al llarg d’aquests anys, a més, han estat nombroses les ocasions en què s’han organitzat taules que posaven en valor la composició multicultural de la nostra ciutat. I probablement, en aquest sentit, sempre es pot fer millor. Nosaltres mateixes som les primeres interessades que sigui així. Ens agradaria que el Fes-ta el Dinar fos encara més divers, més plural i més representatiu de la ciutat que som.
Però una cosa és voler construir un espai popular cada vegada més ampli i divers, i una altra de molt diferent és exigir que aquest espai sigui políticament neutre.
El Fes-ta el Dinar no és un restaurant. És una construcció col·lectiva, però no espontània: hi ha una organització que s’encarrega de tramitar els permisos i que es responsabilitza de l’acte davant de l’Ajuntament. I com tota construcció popular, té una història, uns valors i una manera d’entendre la ciutat.
La Festa Major no té color polític?
La Festa Major, per nosaltres, i de forma bastant concreta, sempre ha estat un marc on fer política, on intervenir-hi políticament.
Per dos motius especialment.
En primer lloc, perquè és un marc excepcional per explicar que molta de la gent que organitzem les festes populars també ens organitzem i prenem partit la resta de l’any: als col·lectius de joves, als caus, a les corals, a la PAH, a la Coll@nada, al Foment i en totes les múltiples i diverses expressions del que anomenem moviment popular.
En segon lloc, perquè la genealogia de la pròpia Festa Major ens ho explica.
Cap Mahatma Gandhi de pacotilla ni cap Josep Maria Incel ens explicarà com l’independentisme posava pancartes durant la Festa Major als anys vuitanta; com la bona gent de l’Ateneu Llibertari organitzava la Festa Major Alternativa; com al voltant del Jimmy Jazz s’hi va articular allò que avui anomenem moviment juvenil; com als anys 2000 molts joves vam començar a organitzar-nos contra la presència de la bandera espanyola al balcó de l’Ajuntament, amb una ocupació simbòlica i el desplegament d’una estelada; o com vam aprofitar el calendari festiu per fotre canya, amb moltes de les entitats populars de la ciutat, fins a fer fora Plataforma per Catalunya.
També hem disputat el dret a la ciutat quan l’Ajuntament ha cregut que l’espai públic era el seu cortijo particular.
Aquesta ha estat, i continua sent, una aposta del moviment popular: no fer de la política quelcom aliè, una cosa que no va amb nosaltres.
Just al contrari.
Hem aprofitat, i aprofitarem, que tothom és al carrer per parlar de cadascuna de les problemàtiques que interpel·len el conjunt de la gent treballadora de la nostra ciutat.
Perquè la Festa Major també és això. És carrer, és comunitat, és conflicte, és cultura i és política. I negar-ho és voler esborrar una part important de la seva història.
Insistim: la Festa Major és un escenari per disputar allò polític.
I no pensem regalar-lo a qui ens vol més sols, més aïllats o a qui vol excloure una part de la gent de la nostra ciutat pel fet de venir d’altres orígens.
La Festa Major és de tothom, sí.
Però això no vol dir que sigui neutral.
L’espai públic és de tothom?
L’espai públic tampoc és neutre, ni ho ha estat mai. Pensar que el carrer és una mena d’espai asèptic, sense política, és difícil de sostenir quan mirem què hi passa cada dia i, sobretot, qui decideix què s’hi pot fer i què no.
L’espai públic és l’espai on passen les coses. A Igualada hi posem terrasses que ocupen places i voreres i que, alhora, serveixen per fer negoci. Hi fem pintades, hi pengem pancartes, hi fem concentracions, manifestacions i festes. És per on passem cada dia per anar de casa a la feina i de la feina a casa. És on juguen les criatures, on seuen els avis, on ens trobem amb les amigues i on, de tant en tant, també decidim organitzar-nos.
I precisament perquè és de tothom, algú decideix com s’utilitza. Decideix qui pot ocupar una plaça, durant quant de temps i sota quines condicions. Decideix quina activitat té permís i quina no. Decideix on pot haver-hi una terrassa, on es pot posar un escenari, on es pot fer una concentració o on es pot penjar una pancarta. I quan hi ha conflicte, apareix la regulació, la policia, les ordenances i l’Estat.
Això també és política.
Per això ens costa tant entendre aquesta idea que diu que l’espai públic ha de ser «neutral». Neutral respecte de què? Respecte de qui té més capacitat per ocupar-lo? Respecte de qui té diners per pagar una terrassa? Respecte de qui té una autorització administrativa? Respecte de qui té més facilitat per fer sentir la seva veu?
Nosaltres entenem l’espai públic d’una altra manera. No com un lloc buit que simplement administrem, sinó com un lloc que habitem, que compartim i que disputem.
I això vol dir assumir que el carrer també és un espai de conflicte. Que hi ha interessos diferents i maneres diferents d’entendre com volem viure la ciutat. Que quan una colla de joves ocupa una plaça per fer-hi un dinar està fent ús de l’espai públic. Però també en fa ús qui hi instal·la una terrassa, qui s’aprofita dels actes populars i autogestionats per lucrar-se, qui voldria que les places fossin sempre un oasi d’ensopiment i un decorat per al seus negocis, qui hi posa publicitat, qui hi organitza un acte comercial o qui hi desplega una pancarta.
La diferència és que no tots tenim la mateixa capacitat per decidir què passa al carrer.
Per això, quan parlem de recuperar l’espai públic, no estem parlant només de poder-hi posar una taula o muntar-hi un escenari. Parlem del dret a trobar-nos, a organitzar-nos, a celebrar, a protestar i a fer visibles les coses que ens importen.
L’espai públic és de tothom, sí. Però si realment volem que ho sigui, també ha de poder ser ocupat per la gent que no té diners, poder institucional ni cap altra cosa que la seva capacitat d’organitzar-se.
Antifeixistes?
La nostra posició és clara. Volem continuar enfortint una comunitat diversa i popular, amb la llengua catalana com a vehicle de cohesió i amb una catalanitat diversa, oberta i integradora. Una comunitat on hi càpiga tothom, però on el feixisme no hi trobi cap escletxa.
En definitiva, volem que la Festa Major sigui el reflex de la ciutat que volem construir: una ciutat i un país per a totes les treballadores. Un país de tothom.
I ho farem sense complexos.
El feixisme i el racisme no poden ser una possibilitat més dins del debat. No perquè ens faci por discutir, sinó perquè sabem perfectament què passa quan es normalitzen determinats discursos.
Darrere de l’acceptació del feixisme sota la disfressa de la neutralitat i la tolerància hi ha institucions cada vegada més autoritàries, un espai públic que aprofundeix les desigualtats entre les persones treballadores i l’acceptació d’un statu quo que expulsa aquelles que imaginem altres formes de vida.
Siguem d’aquí o de fora. Vinguem d’on vinguem.
Si el feixisme passa, si acceptem que les seves opinions i existència són vàlides, estarem obrint la porta als discursos d’odi, a la por a la diversitat, a la securitització, a la validació de genocidis, a l’assenyalment i criminalització de persones vulnerables i a la pèrdua de drets i llibertats individuals i col·lectives. En aquest país, el feixisme ja va passar i s’hi va quedar 40 anys. Farem el què estigui a les nostres mans perquè no tornin.
I ho farem defensant els espais que hem construït entre totes i tots. Espais que no han aparegut del no-res, sinó que són el resultat de molts anys de feina, de milers de persones, de moltes hores de reunions, de muntatges, de barres, d’assaigs, de pancartes, de manifestacions i també de molta festa.
Si voleu trobar-nos, no cal que utilitzeu les xarxes socials per enviar-nos un exèrcit de Josepmaries exaltats.
Ens trobareu on hem estat sempre: somrient als actes de Festa Major, fent barres, ballant a les cercaviles, penjant pancartes, portant samarretes de la Coll@nada, organitzant-nos i participant dels espais populars de la ciutat.
Ens trobareu a l’antifeixisme organitzat.
Com hem fet sempre.
I us respondrem quan calgui.
PD1. Per cert. Les pancartes no es van fer fa setmanes ni estaven preparades d’amagat. Van fer falta deu minuts el mateix dissabte i múscul festaire per preparar-les.
PD2. Probablement, a la instància no hi posava que no hi toleràvem feixistes. No ens cal. No s’ha de ser gaire espavilat per entendre que no cal regular legalment, en una instància, que no volem tenir al nostre costat gent que sembra discursos d’odi.
PD3. Una última qüestió sobre l’assenyalament a xarxes de persones individuals.
A banda de ser una pràctica poc ètica —especialment quan us heu dedicat a acusar-nos precisament d’assenyalar i excloure ciutadans normals—, és també una lectura equivocada del que està passant.
No sabeu qui hi ha darrere de cada pancarta. No ho sabreu. I aquesta és una decisió conscient.
La nostra força també rau aquí: en la confiança que tenim entre nosaltres, en saber que no cal posar noms i cognoms a cada acció perquè cadascú assumeixi individualment allò que fem col·lectivament.
La paradoxa de la tolerància, amb vosaltres, s’ha convertit en un meme. Nosaltres preferim continuar entenent-la com el que és: no tot allò que es presenta com a tolerància mereix ser tolerat.
