L’altre dia estàvem fent unes cerveses a la Soler amb els col·legues i, com passa sovint, entre dos de sempre, va acabar sortint el tema de la política. De seguida van aparèixer les frases de sempre: “sou molt pesats”, “a mi la política no m’interessa”, “canviem de tema”. I allà, cervesa en mà, vaig pensar en com aquests temes poden crear-nos a la gent jove un desinterés o rebuig tan gran.
Ser jove avui no és només una qüestió d’edat. És viure en un món on decisions que es prenen lluny, acaben condicionant directament com treballarem, com viurem i quin futur tindrem.
Interessar-se per la política és essencial en el context actual. És una manera d’entendre el present i, alhora, de defensar el futur. Implica ser conscients que els drets que avui tenim no són eterns: són conquestes col·lectives que cal protegir. La història recent ens ho demostra una vegada i una altra: quan l’extrema dreta arriba al poder, aquests drets són sempre els primers a quedar en risc.
Conèixer quins drets tenim, d’on surten i qui els posa en perill no és ser exagerat. És ser conscient. I aquesta consciència, és necessària.
El cas Milei: promeses per a la classe treballadora, beneficis per a les elits
Un exemple d’això, és per exemple tot el que està passant a l’Argentina amb el govern de Javier Milei. És un manual. Amb el discurs de la “llibertat” i la promesa de millorar la vida de la classe treballadora, s’ha impulsat una reforma laboral que fa exactament el contrari.
Acomiadaments més barats, menys protecció laboral, jornades més llargues, limitacions al dret de vaga i debilitament dels sindicats. Tot això es presenta com a “modernització”, però el resultat és sempre el mateix: treballadores més precàries i empreses amb més poder.
Un patró que es repeteix
L’Argentina no és un cas aïllat. Ho hem vist al Brasil amb Bolsonaro, a Hongria amb Orbán, a Itàlia amb Meloni i també aquí. Sempre el mateix relat: flexibilitzar, dinamitzar, crear ocupació. I sempre el mateix desenllaç: menys drets col·lectius i més força per a les elits econòmiques.
Quan es toca el dret de vaga, la negociació col·lectiva o la protecció davant l’acomiadament, no es parla només d’economia. Es parla de democràcia.
Per què això ens afecta especialment a la gent jove
Perquè som nosaltres qui entrarem, o ja hem entrat, a un mercat laboral cada cop més precari. Perquè serem nosaltres qui viurem durant dècades amb les conseqüències d’aquestes decisions. I perquè el futur no es construeix sol: es defensa.
Ser jove i interessar-se per la política no és ser radical ni pesat. És entendre, amb mirada crítica, que la realitat que vivim ens afecta avui i condicionarà el nostre futur, i que darrere de grans promeses, l’extrema dreta acostuma a votar contra els drets que sostenen la vida de la classe treballadora.
