En silenci i sense aixecar polseguera. Així és com el govern de Salvador Illa, autodenominat “el govern de tothom”, ha tancat totes les ludoteques públiques que depenien de la Generalitat de Catalunya. En el cas d’Igualada, estem parlant de la Ludoteca Sant Miquel. Qui més qui menys, en els darrers quaranta-un anys, ha passat per aquesta ludoteca. Molts infants, sigui amb l’escola o algunes tardes cada setmana durant anys, hi han anat a jugar. Jo hi vaig anar durant una pila d’anys. Avui és l’últim dia de vida d’aquesta Ludoteca, i de totes les altres gestionades per la Generalitat.
Els avantatges que té el joc en els infants i joves són infinits. Per aprendre a relacionar-se, a comunicar-se, a imaginar, a gaudir, a desenvolupar-se, a pensar… La gran majoria dels jocs que he après, els he après a la Ludoteca Sant Miquel. Amb la Gemma, amb la Sandra, amb la Núria i amb una pila de professionals que, amb espai i recursos, podien desenvolupar una feina excel·lent. Per a molts, que estàvem habituats a anar a l’escola sempre amb els mateixos companys i de la mateixa edat, la ludoteca va ser un espai per conèixer gent nova, i diferent, de totes les edats, orígens, amb aficions i gustos diversos. Jo, que era inquiet de mena, hi vaig jugar al Carcassone, hi vaig fer tallers, obres de teatre, hi jugava a comprar i vendre al mercat, vaig construir-hi de tot. La Ludoteca em va veure créixer i, en certa manera, m’ha fet ser com soc.
Quaranta-un anys després, la Ludoteca Sant Miquel tancarà. S’acaba. I no és que el model hagi caducat. Ni que ja no tingui èxit. Ni que es proposi una alternativa millor. De fet, ningú acaba d’entendre el perquè. A l’Ajuntament d’Igualada, tot el ple va rebutjar-ne el tancament, fa uns mesos. Tampoc no es va veure clar, però, que passés a ser municipal. Com a pedaç, més per complir i tancar boques, la Generalitat proposa l’espai “Jugar i descobrir” al Casal del Passeig.
No sé si per vergonya o per desconeixement, no han acabat d’explicar com serà aquest nou espai. Ni si comptarà amb les mateixes professionals de vàlua contrastada, educadores socials i monitores amb un contracte digne. Ni tampoc si tindrà els mateixos jocs i equipament que hi ha hagut fins ara a la Ludoteca Sant Miquel: espai per a disfressar-se, per a fer joc simbòlic, per a construccions, per a jocs de taula. Tampoc ningú ha sortit a explicar si aquest projecte es desenvoluparà des de l’administració o si s’externalitzarà el servei a una empresa privada (que buscarà el benefici econòmic per damunt del social). I, encara més, ningú de l’Ajuntament ha sortit a donar explicacions de què es farà en l’espai que la Ludoteca tenia a l’Espai Cívic Centre: un casal d’entitats? Una altra cuina? Una sala d’exposicions? Més despatxos? Si no han sortit a comunicar-ho a bombo i plateret, deixeu-me que dubti com serà el que s’hi faci.
En un context de retrocés del català, de mals resultats educatius, de manca d’espais realment integradors i de la privatització dels serveis, el tancament de les ludoteques resulta especialment preocupant pel país. Un país que juga és un país que aprèn, que acull, que creix, que es comunica, que educa, que es diverteix. Un país que juga és el país que necessitem. Tots els infants, tots els educadors, totes les escoles, totes les famílies que hem passat per la Ludoteca Sant Miquel, ho sabem. I no ens queda més que agrair la feina a les professionals que ho han tirat endavant, i exigir als polítics que rectifiquin, i facin el possible perquè l’essència de la Ludoteca no mori mai. La partida continua.
