Somio una Festa Major que duri tot l’any. Sé que és impossible, i tampoc és exactament el que demano. El ritme que obliga una Festa Major no es pot aguantar més d’una setmana. El cos demana rutina, i aquest pacte social salpebrat de capitalisme, demana treballar. El que somio, més aviat, és una ciutat que visqui més com es viu la Festa Major: més alegre, més compromesa, més crítica, més pendent de l’espai públic, més juganera, més solidària, amb més activitat cultural. I, sigui el que sigui el que vol dir això, més nostra.
Somio una Igualada que estigui als carrers com ho està per la Festa Major. Ocupant cada espai, públic o privat, construint opcions de cultura, oci i trobada, que no tingui por de declarar un estat d’excepcionalitat. «Avui aquest carrer es talla, que hi passen gegants». «El pati d’aquest museu avui serà seu d’una gran cigronada». “La Rambla, avui, és una cuina-menjador”. Prendre aquesta consciència del carrer com a espai on ser, no només on passar o consumir.
Somio una Igualada que es comprometi com es compromet per la Festa Major. Que s’organitzi cadascú des de la seva trinxera. Qui vulgui, que faci ballar gegants. Qui vulgui, que faci castells. Qui vulgui, que munti festes populars. Que tothom, vingui d’on vingui i sigui qui sigui, trobi aquella entitat, aquella assemblea, que el faci estar orgullós de ser igualadí, i català. Una Igualada compromesa també és una Igualada reivindicativa: que fa adhesius solidaritzant-se amb Palestina, que fa pancartes reivindicant les lluites populars i que, quan té el micro, no dubta a fer humor i paròdia dels qui hi ha dalt del balcó.
Somio una ciutat que jugui com juga per Festa Major. N’hem d’aprendre molt, dels infants, molt. I jugar pot ser un bon exercici. Segurament la Coll@nada és qui ho ha portat més a l’extrem: torneig de botifarra, torneig de pedra, paper i tisora, cursa de la síndria, jocs bèsties, O’Birring… Que el joc envaeixi cada plaça, durant tot l’any. I on posin un senyal de prohibit jugar a pilota, hi muntarem un partidet.
Somio una Igualada que soni i balli com sona i balla per Festa Major. Amb una programació musical completa, per totes les edats. Amb grans artistes de fora com el Quimi Portet, Els Tyets o Ebri Knight, però també amb joves talents locals com el Dr. Kimsy i els socis o Lluna Plena. I que no oblidi el talent a cabassos que tenim a la JOSA o a la Banda de Música. Que durant l’any no sigui tan difícil trobar un lloc on sortir a ballar. Que la revetlla de les places sigui el far d’una ciutat que creu en la festa més enllà de la música enllaunada en baixos foscos.
Somio una Igualada que recordi com ho fa per Festa Major. Amb visites guiades com la dels Igualadins als camps nazis, amb exposicions com la de Joan Serra i Constansó, o de la història d’entitats com els Diables o l’Àliga. Però que també sigui capaç de recordar sense mirar tan enrere. Aquest any, la FESTHI va voler dedicar un minut de silenci i un repic de campanes, mentre la imatge del sant sortia de l’església del Roser, a la Míriam Soler Monclús. La Míriam va ser membre del Ball de Pastorets durant molts anys, i havia format part activament del teixit associatiu d’Igualada. Retre-li homenatge amb un gest tan elegant, discret i intel·ligent és una manera única de recordar-la. Tant de bo sapiguem trobar espais, durant tot l’any, que ens ajudin a superar el dol d’aquells que ens han marcat, d’aquells que ens han marxat. Per la Míriam Soler, pel Jaume Farrés, pel Cesc Elias i per tants d’altres que van estimar Igualada i la seva Festa Major.
Somio una Igualada que s’estimi com estima la seva Festa Major. Cadascú amb les seves contradiccions, ja ho sabem, que estimar no sempre és fàcil. Que estimi els seus símbols: l’aleta que corona un castell, la cançó que fa vibrar una plaça, el càntic que encara t’emociona, el gol de l’equip local, l’arribada d’un personatge mític. Reivindiquem els nostres símbols, petits i grans, amb una llarga tradició o amb una més curta. Són les coses més absurdes aquelles que ens fan vibrar i ens fan dir: jo soc això. Vindrà algú de fora i no ho entendrà, i potser està bé que sigui així. Tampoc sé si sabrem com explicar-li.
La Igualada que somio, en realitat, no és una Igualada on sigui Festa Major tot l’any. L’autèntic aprenentatge serà descobrir que no cal que sigui Festa Major per tenir una ciutat més alegre, més compromesa i més inigualable. En el fons, la Igualada que somio ja existeix. Fa anys que es construeix, des de baix, gràcies a la gent que hi dedica hores desinteressadament. Potser l’únic que cal és que ens ho creguem, que ens en sentim orgullosos i que sapiguem allargar l’alegria i l’autoestima de Festa Major durant molt més que una setmana l’any.
