Avui, 11 de febrer de 2026, he sentit orgull. Orgull profund de veure els meus companys i companyes mestres i professors units per defensar la nostra professió, per dir prou, per aixecar la veu contra un sistema que fa massa temps que ens ofega.
Perquè ja n’hi ha prou.
Prou d’amagar sota el discurs de la vocació unes condicions laborals indignes. Prou de ràtios elevadíssimes que deshumanitzen l’educació. Prou de burocràcia absurda que ens roba temps pedagògic. Prou d’una inclusió fictícia sense recursos reals. Prou de sous estancats des de fa dècades mentre la responsabilitat i l’exigència no deixen de créixer.
La lluita és necessària. La mobilització és justa. Però cal dir una veritat incòmoda: així com fem les vagues, no fem prou mal. I mentre la protesta no incomodi realment l’Administració, res canviarà.
Ens manifestem contra el Departament d’Educació, però ho fem seguint fil per randa les seves normes. Els serveis mínims en són el millor exemple. A educació infantil i primària, un sol docent per cada tres aules. Això significa, en la pràctica, un mestre amb prop de noranta alumnes al seu càrrec. Noranta. Sense activitat pedagògica real, sense avançar contingut, simplement contenint i omplint hores.
Això no és educació. Això és resistència.
I el sistema continua funcionant.
Les famílies, en molts casos, poden seguir deixant els seus fills al centre amb relativa normalitat. Hi ha acollida, hi ha menjador, hi ha servei. El dia passa. L’escola segueix oberta. I el Departament, mentrestant, s’estalvia diners per cada docent que secunda la vaga.
Docents més saturats, alumnes sense aprenentatge i una Administració que, fins i tot, hi surt guanyant. La pregunta és inevitable: qui està pagant realment el cost de la protesta?
Sovint es planteja suspendre excursions o colònies com a mesura de pressió. Pot ser un pas, però és insuficient. El moment que vivim exigeix valentia. Exigeix replantejar-ho tot. Exigeix anar més enllà.
I si féssim una vaga que realment sacsegés el sistema?
Una vaga diferent. Tots els docents al centre, complint el nostre horari, sense permetre que se’ns retalli el sou ni que l’Administració es lucri amb la nostra protesta. Però sense fer classe. Sense continguts. Sense ordinadors. Sense activitats alternatives. Sense jocs que maquillin la realitat.
Els alumnes podrien assistir a l’aula, però només per fer evident el buit: asseguts, esperant, veient passar les hores. Dia rere dia.
Pot semblar una proposta radical. Però més radical és el deteriorament constant de l’educació pública. Més radical és normalitzar condicions que impossibiliten educar amb qualitat. Més radical és acceptar en silenci el desgast emocional i professional del col·lectiu docent.
Potser només quan el buit educatiu sigui visible per a tothom —famílies, Administració i societat— s’entendrà que l’educació no és un servei que simplement «aguanta» alumnes, sinó el pilar que sosté el futur col·lectiu.
Perquè defensar l’educació pública no és només sortir al carrer. És atrevir-se a qüestionar les formes de lluita que ja no funcionen.
Si volem que ens escoltin, la protesta ha de fer-se sentir.
Si volem canvis reals, hem de deixar de fer vagues que no fan mal.
