Quan tot tremola, si és només una estona i l’afectació és lleugera, el desastre té regust d’aventura. Un informe sense entregar, un dinar cuinat a la llum de les espelmes i una escapada per trobar una llanterna, un paquet de piles i una garrafa d’aigua al comerç del barri. Mig somriure en sentir els del bar elucubrar sobre el ciberatac dels russos, un parell de vianants imaginant els mateixos futurs distòpics que la resta. Una punxada nostàlgica dels vespres de pandèmia, fins i tot un rastre dels aplaudiments als balcons, aquest cop per celebrar junts que ha tornat la llum.
I carrers plens. A tota hora. Desconeguts sense auriculars, amb el mòbil a la butxaca, que es miren sabent que l’altre també ho sap, allò. Una sensació de comunitat, una certa admiració per la fragilitat del sistema.
Però també la gravetat de la fragilitat del sistema. Milers atrapats a trens i metros i ascensors. Cap servei en funcionament. Semàfors negres, targetes que no paguen, telèfons que no truquen, portes que no es tanquen. Àvies atrapades en un cinquè pis, respiradors que no funcionen sense el corrent i receptes mèdiques electròniques que no es poden bescanviar. Tot un sistema, tota una vida col·lectiva, recolzada sobre una xarxa energètica i tecnològica.
A Internet, a la cobertura, a l’electricitat, els entreguem la vida. I en sabem ben poc si no res, de tots ells.
És bo, necessari, aprofitar la tecnologia per a construir una vida còmoda i eficaç. Però episodis com el d’ahir serveixen per recordar que l’estimada és fal·lible. I que no hi ha un fusible per canviar, uns ploms per aixecar, quan cau tot això tan gros. Que les energètiques i les tecnològiques ho tenen tot a les seves mans. I nosaltres, innocents, confiem cegament en un parell de gegants desconeguts.
Aquest mateix mitjà va patir un atac informàtic el cap de setmana passat. L’equip va dedicar moltíssimes hores i energia i recursos a intentar entendre com, per què, i com resoldre-ho. Van fer un màster en informàtica en un cap de setmana i el procés ha estat un infern.
Suposo que, a partir de demà, molts farem cas a les recomanacions de Von der Leyen i prepararem un Kit de Supervivència per si de cas, que l’emergència no avisa. Un cop fet, potser estaria bé comprendre una mica més com funciona allò que ens sosté el sistema, qui ho controla i quines alternatives existeixen —si és que n’hi ha—.
Ara que construïm cases-robot i confiem bona part de la capacitat intel·lectual a ChatGPT, que tenim tots els bocins de memòria desendreçats al núvol, estaria bé tenir present que tot això no és intocable. Ara que fa dècades que conduïm amb l’automàtic, estaria bé recordar com entren les marxes al manual. Com es cuina amb un camping-gas. Com s’escriu un text a mà. Perquè un dia la màquina peta i llavors pam. No queda res.
