Fa dos mesos, seixanta voluntaris es van apuntar per a explicar les llegendes de casa seva. El més petit, deu anys; el més gran, seixanta-set. Per a molts és una tradició. N’hi ha que compten totes les edicions, les setze, com el Miquel Àngel, que aquest any feia de carnisser. Hi ha amigues que hi participen juntes des que eren adolescents.
Aquest dissabte, passades les deu del vespre, amb un sol que, a ple estiu, tot just s’amagava, Sant Martí de Tous va apagar l’enllumenat municipal. El nucli antic d’aquest poble anoienc es va quedar a les fosques per celebrar la tradicional Apagada del Misteri, en el marc del 16è Festival de Llegendes de Catalunya.
Els voluntaris, que feien de carnissers, bruixes, morts, campaners i assassins, conduïen vuit-cents espectadors, de vint en vint, per un recorregut pel centre històric. Mentre els visitants, vinguts d’arreu de la comarca i de més enllà, seguien el camí que traçaven milers d’espelmes, els actors, tots, ells gent del poble, encarnaven a cada cantonada, cada baix, cada marge, personatges de llegendes recollides de la saviesa popular.
La setmana passada, els concerts i el teatre no passaven només a les capitals. Un poble de mil dos-cents habitants, a vint minuts en cotxe per una carretera de corbes —trencall a l’esquerra de la carretera comarcal—, es convertia en el centre neuràlgic de la cultura de la Catalunya Central. Es van ocupar més de set mil butaques per les diverses funcions i, segons Víctor Borràs, codirector de Teatre Nu, la companyia que hi ha darrere del festival, Tous ha doblat la seva població, aquests dies.
Això no passa per casualitat. Passa perquè que hi ha gent convençuda que es pot, que cal, descentralitzar el dret que és la cultura. Que els pobles poden ser font d’inspiració i escenari de produccions professionals i populars. Que la memòria d’arrel, feta de llegendes, receptes, remeis i danses —un ganivet esmolat amb la lluna en quart creixent talla més fi, explica un personatge—, s’esfuma si ningú la recorda. I que, com s’ha fet sempre, per preservar l’herència col·lectiva d’un indret cal escoltar i, ben seguit, transmetre. Perquè, si no, desapareix.
El Festival de Llegendes de Catalunya, com la tasca que fa Teatre Nu la resta de l’any —que omplen el teatre del poble cada setmana, que porten les arts escèniques allà on no solen arribar— és la prova que cuidar la cultura rural és possible. Malgrat que el marc mental general posi difícil pensar en teatre més enllà de les sales grosses, en cultura més enllà dels nuclis administratius.
Són exemple d’això i també fan evident que la creació col·lectiva cohesiona un indret. Fer coses plegats fa d’un poble, poble. Preparar i viure el festival genera un espai de trobada, un parèntesi dins la pressa per compartir temps i creació amb els veïns que, amb el ritme frenètic de cada dia i les pujades i baixades de la capital, sovint només se saluden pel carrer.
Visitar Tous pel Festival de Llegendes és bonic. Potser els milers d’espelmes que dibuixen el laberint del nucli antic hi tenen part de culpa, en tot això, però emociona veure un poble que s’estima d’aquesta manera. Nens i grans que es troben per compartir la saviesa popular del municipi. Cares conegudes a totes dues bandes del festival. Joves atrafegats que, tot i això, troben temps per dedicar a la comunitat. Un festival que fa dialogar la tradició amb la contemporaneïtat, i uns veïns amb la convicció que la cultura compartida fa del seu poble un poble més ric, més viu, més seu. Un poble més poble.
