Hi ha etapes que no es tanquen mai del tot. Com si el dol no conegués final, com si viure amb la mirada posada al passat fos una condemna silenciosa. Ens aferrem als records, als “abans”, als “quan tot era més senzill”, mentre el futur ens assetja amb expectatives i el present s’esvaeix, ignorat o massa sobreanalitzat. Aquesta inestabilitat emocional —d’una adolescència que es prolonga i una maduresa que no acaba d’arribar— deixa petjada. I és aleshores quan t’atures. Potser entre dues feines mal pagades o una conversa de sobretaula entre amigues, i veus que ningú té el manual de com viure correctament.
Perquè ningú t’explica que estar a prop dels trenta sense parella no és cap fracàs. Que una carrera de quatre anys pot durar-ne set, i que això no et fa menys vàlid. Que cada persona camina al seu ritme, i que el calendari vital imposat per una societat plena de presses i comparacions és, sovint, una trampa. No hi ha un moment exacte on la joventut s’acaba ni un dia concret en què et despertes sent adult amb tot en ordre.
Hi ha una pressa ferotge per créixer. Els infants d’avui no tenen temps per avorrir-se, per imaginar, per inventar-se mons nous. Els adolescents viuen immersos en una bombolla de pressió social, sexualització i sobreinformació. L’etapa que abans era joc, llibertat i descobriment, ara sembla una cursa accelerada cap a una suposada maduresa.
I on queda, aleshores, la infantesa? Aquella època d’escoltar Macedònia mentre anaves al primer dia de 1r d’ESO amb el cor encongit però esperançat. Les tardes sense horari jugant al parc, on el rellotge no importava i només sabies que era hora de marxar quan ja era fosc. Els estius amb la festa major, amb la teva tieta ballant massa contenta les havaneres, i tu, sense cap mena de vergonya, saltant i rient amb ella. Moments senzills, plens de màgia, on la felicitat “no costava diners” ni demanava permís. On la vida no era una llista infinita de responsabilitats.
Per això sempre m’ha agradat capturar. Capturar aquells records, conservar-los, guardar-los en imatges, vídeos, cançons i olors. Imprimir-los, amb nostàlgia, però també amb gratitud. Perquè mirar enrere no és quedar-se encallat: és reconèixer d’on vens, i entendre que tot allò forma part de qui ets avui. Una persona que viu el present, que es construeix a poc a poc, i que encara —malgrat tot— juga a ser adulta.
I aquí és on arriba la part que pesa. Que cansa. Que enfada. I potser sona infantil culpar el capitalisme, sí, però… no és normal pagar el que paguem per viure. No estic parlant de cap luxe, sinó de sobreviure: lloguers desorbitats per pisos que no valen ni la meitat, factures d’aigua, llum i gas que es mengen mitja nòmina, i un carro de la compra que sembla de festa major quan en realitat només té bàsics: llet, fruita, verdura, paper de vàter. El mínim. El necessari. El que hauria d’estar garantit i no condemnat. I, mentrestant, ens diuen que estalviem, que comprem pis, que pensem en el futur. Però com? Amb quin sou? Amb quina estabilitat?
Quedem per fer un dinar amb les amigues —quan perfí aconseguim trobar una data— i acabem parlant de les condicions laborals, de com hem après a cuinar per estalviar, de quin moble del Wallapop surt més barat, o de com les nostres mares, a la nostra edat, ja tenien dues criatures i una hipoteca.
Però malgrat tot, aquí estem. Jugant a ser adultes. Amb pors que no sempre diem en veu alta, amb dubtes que ens acompanyen dia rere dia, i amb il·lusions petites però tossudes, que sobreviuen entre nòmines què no sabem llegir, lloguers impossibles i matins de presses. Portem el passat a dins, com una motxilla que a vegades pesa i a vegades ens reconforta, amb records que ens abracen quan la realitat es fa massa gran. El futur és incert, sí, però no parem de lluitar i encara el mirem amb esperança, perquè malgrat tot volem creure que un altre demà és possible. I el present, amb les seves contradiccions, també sap ser amable: ens regala abraçades i converses que ens salven, tardes de sol i nits què s’allarguen. I potser no tenim el manual, ni la fórmula, però tenim presents els nostres valors enmig del desgavell. Potser jugar a ser adult, malgrat les normes imposades i els equilibris impossibles, és també una forma de resistir, de cuidar-nos i de recordar-nos que encara som aquí.
