Encara recordo el dia que vaig marxar a Lleida per estudiar. Portava una maleta petita i un munt de somnis grans. Allà vaig viure una de les etapes més intenses i boniques de la meva vida. No només vaig aprendre el que deien els apunts, sinó tot allò que passa fora de les aules: conviure, compartir, equivocar-me, començar de nou.
A Lleida vaig trobar amigues que es van convertir en família, entitats on vaig descobrir que la implicació transforma, places on sempre hi passava alguna cosa, nits d’embojimenta entre la boira i aquella sensació tan viva de pertinença, de llibertat, d’estar creixent de debò. Aquella ciutat em va fer sentir que estudiar també era viure.
Potser per això, ara que Igualada s’omple d’universitàries, no puc evitar preguntar-me: què fan les estudiants d’aquí? On surten després de classe? On celebren que han acabat exàmens? On es troben per sentir-se part d’una comunitat que les acull i les fa créixer?
Aquest divendres, Figa Flawas farà ballar Igualada en la primera gran festa universitària. I és motiu d’alegria: el Campus Igualada-UdL ha superat per primer cop les 1.000 estudiants, una fita que demostra que la ciutat comença a creure’s el seu paper universitari.
Però darrere d’aquesta xifra hi ha una altra realitat que sovint queda amagada. A Igualada, prop d’un 30% de les joves d’entre 18 i 30 anys encara viuen a casa de les mares o els pares perquè no poden pagar un lloguer. El preu mitjà supera els 600 € mensuals i els pisos petits o compartits escassegen, mentre més de 1.500 habitatges continuen buits. No és falta de ganes d’emancipar-se —és falta d’oportunitats.
I com podem parlar d’una ciutat universitària quan les joves no hi podem viure?
Com pot arrelar un projecte universitari si les estudiants no troben habitatge assequible, si han de fer hores de trajecte cada dia per venir a classe o si, en acabar, han de marxar corrents perquè aquí no hi ha espais per quedar-se? Una ciutat universitària no és només una ciutat amb un campus; és una ciutat que acull, que ofereix vida, cultura i futur a qui hi estudia. I això, encara, Igualada no ho ha aconseguit del tot.
A aquesta precarietat s’hi afegeix una mobilitat deficitària. Els retards i les avaries constants de Monbus són una queixa recurrent. No hi ha bus directe a Lleida —tot i formar part de la UDL i tenir els seus serveis principals allà—, sort en tenim del grup de WhatsApp si estudies a Lleida, Girona o Tarragona, i anar fins a Manresa implica tupper a la motxilla, perdre-hi tot el dia. Sense un transport públic digne, estudiar o treballar fora d’Igualada és un acte de resistència.
I com a tot arreu, la salut mental és una emergència silenciosa. Segons el Baròmetre de la Joventut de Catalunya 2024, una de cada tres joves ha necessitat ajuda psicològica, però només un 12% hi ha pogut accedir pel sistema públic. A Igualada, el Centre de Salut Mental Juvenil no dona l’abast i les llistes d’espera superen els tres mesos. Tot plegat dibuixa un context on créixer i emancipar-se és cada cop més difícil. No per falta de ganes, sinó per falta d’estructures que ho facin possible.
També cal parlar d’oci i comunitat. L’oferta nocturna és limitada, els espais juvenils escassos i sovint poc segurs, i la cultura local no sempre arriba a qui més la necessita. Calen més espais on les joves puguem trobar-nos, descansar, crear i gaudir sense haver de desplaçar-nos fora. Cal apostar pel comerç local i pels establiments que donen vida als carrers, però amb preus i espais adaptats a la realitat de les estudiants. I cal reforçar les entitats i col·lectius juvenils, que haurien de ser el pont natural entre la universitat i la ciutat, un lloc on participar, aprendre i sentir-se part d’un projecte comú.
Per això, encara que la festa universitària faci il·lusió i segur que serà un èxit, també cal dir-ho clar: és, en part, un rentat de cara. Durant unes hores Igualada semblarà una ciutat viva, plena d’energia i de música. Però una ciutat universitària no es construeix amb una nit de festa, sinó amb polítiques valentes que permetin viure-hi, moure’s-hi, créixer-hi i implicar-s’hi.
Aquesta festa es finança amb diners públics que haurien de servir per molt més que una nit escoltant “la Marina està morena”. Amb aquests recursos podríem impulsar projectes que transformin de veritat la vida de les joves. El més preocupant és la manera de fer política que s’amaga darrere d’aquests esdeveniments: es parla de joventut quan convé, però poques vegades se’ns pregunta què necessitem o què volem construir.
Les joves d’Igualada no volem ser decorat per a fotos ni titulars. Volem ser part activa de les decisions que ens afecten, seure a les taules on es decideix el futur de la ciutat i que les nostres idees comptin. Som una generació amb ganes de quedar-nos, implicar-nos i transformar.
Nosaltres, les joves, no volem només una nit de festa.
Volem una ciutat que ens escolti, que ens cuidi i ens deixi créixer.
Una ciutat on la universitat sigui motor de vida, i no només una excusa per fer-ne un titular.
Ser jove és voler créixer amb el lloc que t’envolta, fer-lo teu i deixar-hi empremta. Igualada té tot el potencial per ser aquest espai on estudiar, viure, treballar i somiar formin part d’un mateix camí.
I potser, si ens donen espai i veu, aconseguirem que les estudiants d’Igualada també s’emportin un tros de ciutat al cor, com jo tinc de Lleida.
