Avui fa vuit anys d’un dels dies més importants de les nostres vides. Pels catalans, evidentment. Però sobretot per tots aquells joves que vam viure com coincidien dos moments d’eufòria màxima. Per un costat, aquella il·lusió adolescent, de qui es mira el món i es creu amb forces per canviar-lo, que dubta, que imagina possibles futurs. Per l’altre, la il·lusió d’un país que es veia a prop de ser lliure, que estava unit en un objectiu comú, que s’organitzava, que també imaginava possibles futurs.
Avui fa vuit anys, teníem quinze anys, els de la meva quinta, i sortíem a encartellar els dies previs a la jornada històrica. Durant molts mesos, a dalt de tot de la portalada de l’ajuntament d’Igualada, hi va haver estampada una enganxina on hi deia: VOTEM PER SER LLIURES. La vam enganxar, amb un amic damunt les espatlles i amb l’ajuda d’una llarga canya de riu, i cada cop que hi passàvem, somrèiem. Teníem entre les mans un projecte que era molt gros, i estàvem disposats a fer el que calgués per tirar-lo endavant. No sabíem fer res, no enteníem res, però hi confiàvem. Alguns van anar la nit abans del dia 1 a dormir a les escoles. Hi havia aquella adrenalina de les vigílies. Els nervis de saber que serà un dia gran. Anar a l’escola en cap de setmana mai havia estat tan emocionant.
Avui fa vuit anys vam sentir que aquell dia ho va ser tot. Vam veure com apallissaven els votants de la resta del país. I vam notar aquelles hòsties com a nostres. Com si fos a nosaltres a qui ens estiguessin pegant. Perquè llavors sentia que hi havia un nosaltres. A Igualada, quan va arribar el vespre, ens vam aglutinar al voltant de l’Ateneu. Aquell dia hi havia programada una funció al teatre, i de seguida vam veure que no tenia cap sentit que es fes. Anul·lada la funció, la plaça de davant de l’edifici era plena de nervis, i d’aplaudiments cada vegada que, corrent dels col·legis, arribaven les urnes per fer el recompte sense perill que ens les confisquessin. Més tard, encara no teníem les ganes d’anar a dormir, i ens vam acumular a la rambla, davant del Foment, a seguir els resultats de la votació.
Avui fa vuit anys i sento que en fa vuitanta. Em sento vell. No sé si soc jo qui ha canviat, o si és el món, el nostre món, qui ho ha fet. Ara em costa, reivindicar-me com a independentista sense semblar un il·lús, un innocent o un processista hiperventilat. Continuo, i com jo, molts més, anhelant la llibertat del nostre poble. Renunciar-hi és estar condemnat a desaparèixer. I no faré de la independència la meva única obsessió, però vull que aquesta lluita no desaparegui, i comparteixi espai amb el feminisme, la defensa de la llengua i la cultura, l’ecologisme, l’antirracisme, la lluita pel dret a l’habitatge i tants d’altres ideals i lluites compartides.
Avui fa vuit anys i no puc evitar una certa nostàlgia d’aquells dies. Perquè malgrat tots els malgrats, tenia la sensació que, passés el que passés, hi hauria una immensa rua de gent que sortiríem a defensar-nos. Com va passar el dia 3 d’octubre, on els estudiants d’ESO i Batxillerat vam buidar les aules i vam tallar les carreteres. Com quan va sortir la sentència i, porta per porta de cada classe, vam animar els alumnes a tornar a buidar les aules i omplir, primer el vestíbul, i després els carrers, amb marxes lentes cap a Barcelona.
Avui fa vuit anys i hem passat de ser adolescents il·lusos a ser joves renegats. Com a persones, i com a país. No som apolítics, en cap cas, però sí políticament una mica més adormits, menys batallers. M’agradaria pensar que, tant el país, com les nostres generacions, sortirem d’aquest atzucac de pessimisme i conformisme i tornarem a creure’ns que tenim un futur per construir. Escric aquestes ratlles i ja no sé si les paraules que escric volen dir alguna cosa. Ens vam creure totes les cançons i tots els discursos, i ens van enganyar. Ara, perquè no ens enganyin, ja no creiem en res. I què voleu que us digui, aquella ingenuitat adolescent potser ens feia més feliços. Sigui com sigui, aquell dia el recordarem durant anys, i tan de bo serveixi d’alguna cosa tot el que vam aprendre. Cal que no oblidem del que vam ser capaços, potser així ens recordarem del poder que tenim. I el podrem tornar a fer servir, quan calgui, quan recuperem les forces, quan ens tornem a sentir joves.
