Aquest va ser el missatge d’una acció espontània en el concert d’homenatge al Mestre Joan Just i Bertran el novembre del 2022. Algunes entitats musicals de la ciutat s’hi acollien en la commemoració del 125è aniversari del seu naixement.
Era un d’aquells dies que es fa evident que l’escenari del teatre de l’Ateneu queda petit, una autèntica llauna de sardines.
No és estrany, doncs, que, a iniciativa d’algun músic, es manufacturés una pancarta entre l’asfixiant assaig i l’asfixiant concert amb el reclam: Auditori on ets?
Sobretot per a interpel·lar els asfixiants polítics que han remenat el tema de l’auditori fins al mareig i per a remoure un públic que tampoc era aliè a la reivindicació.
D’aquest fet se’n desencadenà un seguit de moviments sobretot a nivell popular i alguna minúcia a nivell polític:
Les entitats culturals van presentar un manifest al teatre de l’Aurora on es demanava a l’Ajuntament, a més del tants cops promès auditori, una sèrie d’accions per endreçar l’oferta cultural de la ciutat que tant aleshores com ara navega a la deriva.
“Auditori on ets?” es va fer viral i ha derivat en un campanya recurrent.
L’Ajuntament per la seva banda va reunir noms del món musical i teatral de la ciutat per fer un perfil de les necessitats que requereix un nou auditori, no era el primer cop de la consulta a experts ni l’últim. Un d’aquests noms va informar que, dos anys abans, el regidor de cultura li havia ofert avions a la porta de casa per visitar els millors auditoris d’Europa. L’expert, que és persona de sentit comú, li havia respost que no calia cap avió, que a menys d’una hora de cotxe des d’Igualada en trobarien més de 10 que els podrien orientar.
En el mandat de l’Entesa 1999-2011 es va projectar unir els ensenyaments artístics a l’edifici de l’antic Escorxador, un projecte cultural i artístic, interdisciplinar. Es tractava de crear a Igualada un centre integral d’ensenyament de les arts, en un moment d’auge de l’escola de música i de recuperació de l’escola d’arts.
Totes les escoles unides, música, arts, dansa, teatre i potser una futura escola de circ… en un mateix espai que acollís l’intercanvi entre músics, dissenyadors, ballarins, pintors, actors, escultors… Un espai que permetés idear projectes forjats sota un mateix sostre, sota una mateixa mirada, amb una intenció germana. Un projecte que oferís la possibilitat de cursar matèries transversals de diferents àmbits, especialitzar-se en perfils curriculars mixtes, conèixer disciplines que es complementen, crear companyies, espectacles, instal·lacions, cooperatives, festivals, plans per a carrers i places, reclams per a joves… un batec de creació per a la ciutat!
El projecte, s’emplaçava en un espai en desús, l’Escorxador, un edifici modernista preciós, espaiós, lluminós, amb amplis patis i un solar al darrera que permet construir-hi un auditori i les dependències necessàries. Ah! I amb una cafeteria oberta a tothom que actués d’intersecció entre creadors, espectadors, moviments culturals i socials…
Si bé l’espai feia fàcil el projecte i s’aprofitava un edifici abandonat, el que de veritat feia delir i entusiasmar era la seva transcendència cultural. Tot i la bona pensada del seu emplaçament, l’edifici no era el més important.
La gestió d’aquest projecte va tirar endavant amb gent que hi va dedicar il·lusió i moltes hores. Es van fer reformes a l’edifici i fins es va vianalitzar el carrer de l’Aurora que havia de ser l’eix de connexió. A nivell pedagògic van estrenar el projecte els artistes més petits, en tenim encara el testimoni dels grups de Musicart.
Però amb l’actual govern es va aturar. Pel camí s’ha perdut tot el contingut, s’ha tancat l’escola de dansa i s’ha consumit la direcció inicial de la Tarima.
Ara fa quatre anys, des de Poble Actiu, dins la campanya de cultura “Tenim un Pla” es va fer una reflexió profunda sobre aquest projecte que encara ens té enamorats a molts igualadins i ens vam tornar a fascinar amb la seva possible realitat. Vam copsar que per a molts artistes, professors i creadors de la ciutat, el projecte és ben viu en la seva essència i ens va posseir l’optimisme.
És una utopia viable, així ho han fet a l’antic Escorxador de Lleida, a l’Estruch de Sabadell, a la fàbrica Balsells de Manresa, a Can Costa de Taradell, a la fàbrica Rogelio Rojo de Masquefa, a la fàbrica Roca Umbert de Granollers, a La Fàbrica de Celrà, i així aniríem seguint, Rubí, Cornellà…
Per al govern actual de Junts el nou auditori és només un repte arquitectònic, nou, flamant, blanc i lluent. Si la carretada de formigó va més cap aquí o cau més cap enllà no respon a respectar les necessitats de les entitats que fan viva la cultura, sinó a fer ratlla en la vorera nord de l’avinguda Mestre Montaner i poder-se fer una nova fotografia.
La promesa de l’auditori per part del govern és un tema fatigós, es publicita en cada campanya electoral, després es fa un silenci, es torna a publicitar en alguna aprovació de pressupostos, torna el silenci, campanya, silenci… i així 14 anys! Per al grup de govern actual, que la cultura ni l’ocupa ni el preocupa, tirar endavant un projecte de tanta envergadura els és del tot vertiginós. Després de la construcció, què hi programaran???
L’alcalde n’ha fet autèntiques dramatúrgies de la sort que tindrem els igualadins amb aquesta infraestructura, “de les millors de Catalunya”. L’última promesa: rebre notícies abans d’aquest estiu. Ara diu que res. Auditori on ets? A la panxa del bou que mai no hi neva ni hi plou! És de les preses de pèl més insòlites que es deuen haver fet mai en la política municipal.
De vegades, molt en el fons, em consola que no sigui amb aquests governants que avanci un projecte tan delicat, tan sensible, que necessita tant d’amor o, com a mínim, haver-ne experimentat la necessitat.
