Cinc de gener és sinònim d’il·lusió, màgia i caliu. Un vespre per ser feliç amb la gent que t’envolta. És una festa que totes les igualadines ens estimem i la portem dins del cor. Una jornada molt important per la ciutat i que des de ben menuts hem viscut intensament. És per això que creiem que no és incompatible amb la crítica i l’actualització al moment actual. No entenem les tradicions com quelcom estàtic i necessiten evolucionar al ritme de la societat contemporània, perquè puguin ser vives i representatives per al conjunt del poble treballador català.
A Igualada, la festa l’organitza la Comissió Cavalcada dels Reis d’Igualada Fundació Privada, una entitat que durant moltes dècades ha assumit desinteressadament l’organització dels actes. Ara bé, no és pas de cera tot el que crema. La Comissió ha esdevingut un ens classista i masclista, format per una petita elit local amb els cognoms de tota la vida, i que actuen com a mur de contenció resistint-se a qualsevol canvi que pugui fer la festa una celebració adequada al 2026.
Que la manera de viure la festa no depengui del barri on vius
Per què diem que la festa de Reis a Igualada s’ha convertit en una celebració classista? Avui en dia compleix el tòpic que diu que “gairebé que et fan pagar per respirar”. La política econòmica de la Comissió discerneix entre rics i pobres amb unes tarifes pròpies del Pass Express de Port Aventura, en què la teva renda defineix quants patges vindran a casa teva. El teu barri influeix en si el teu fill rebrà la visita de dos patges o de deu. A més, si vols que vingui el Patge Faruk, cal pagar encara més. La conversió de la festa en una empresa de missatgeria efímera la lideren els tres Reis d’Orient, que arriben a pagar una quantitat de milers i milers d’euros per tenir l’honor d’apedregar mitja Rambla de caramels d’anís.
La festa se sosté, a banda dels més de 50.000 € de subvencions públiques i les despeses que assumeix l’Ajuntament d’Igualada, gràcies al voluntariat de desenes de joves que volen participar d’un acte emotiu i del que en tenen bons records de quan eren infants. Però si no arriben a temps de demanar un vestit gratuït dels que ofereix la Comissió, hauran de pagar-ne un, i no és precisament assequible. Si volen regalar monedes de xocolata als infants d’Igualada, les hauran de pagar. Si volen posar un cotxe o una moto per fer més lluïda la Cavalcada, hauran de pagar. De festa popular en té l’etiqueta, però a la pràctica funciona com un Amazon on fins i tot qui reparteix els paquets pot acabar pagant per fer-ho.
Tota aquesta suma de factors desencasella els Reis d’Igualada d’una festa popular i inclusiva, ja que és la classe treballadora qui s’esforça econòmicament per poder-la fer arribar a les seves llars. Mentrestant, la Comissió acumula un patrimoni de més de mig milió d’euros – segons les dades facilitades a la Generalitat -, i tenen la barra de demanar als joves patges que els lliurin les propines que reben a les cases que visiten. Tot i tenir aquesta riquesa, la Comissió fa un esforç a mitges tintes perquè els infants de les famílies més necessitades també puguin tenir una nit màgica. Per això et diem: patge, queda’t el sobre.
Les dones, una decoració
És també en aquest sentit que no podem obviar la manca de participació femenina dins de la Comissió. No és només una qüestió de quotes representatives, que també (al voltant del 90% dels membres de la Comissió són homes), sinó com una mostra de poder real. En 130 anys d’història, la Cavalcada d’Igualada només ha tingut una dona fent de rei, ni tampoc no s’ha fet cap mena d’esforç per crear una emissària similar al Patge Faruk, com sí que han fet altres llocs com Òdena.
La inexistència de dones en aquest espai no és un accident, és un patró que reprodueix la idea que els homes ocupen la direcció i la representació pública mentre les dones fan la feina silenciosa. Així que no es tracta només de posar més dones perquè “està de moda”, sinó de canviar la lògica de funcionament en un espai que encara ara reprodueix jerarquies arcaiques, pròpies del 1895, any en què van arribar per primer cop els Reis d’Orient a Igualada. Recordem que fins fa tot just vint anys expulsaven de la cavalcada les dones rebels que es vestien de patge.
Encara caldria dedicar un article a banda per abordar el debat del blackface, una circumstància que pensem que no es produeix per mala fe, però que comporta un bagatge històric que cal que entre totes revisem.
Nosaltres no tenim por d’assenyalar les contradiccions d’una festa que ens agrada i que la volem menys excloent, que no perpetuï desigualtats i que sigui digna del país que volem construir. El nostre compromís és amb la vida real de la gent i no amb la nostàlgia buida, i si això implica fer remoure les nostres tradicions perquè siguin més justes, lliures i col·lectives, ho farem. Perquè transformant-les, les fem créixer, i transformant-les, les fem de tothom.
