Quan erem petits baixàvem molts cops al Rec i al riu amb els de casa, era una passejada habitual. Atravessàvem la palanca fins la creu del Maginet, algun cop pujàvem al Pi o sinó tornàvem a creuar la palanca corrent, tants cops com fós necessari per viure el risc de caure a l’aigua, i resseguíem el Rec de dalt a baix. Parlo dels anys 70.
L’ofici del pare i l’avi era el de cisteller, és un ofici lligat al riu, potser és per això que les excursions familiars sovint eren al riu i a les rieres del voltant. Els vímets, les canyes, els joncs, la boga…van formar part de la meva infantesa. He crescut reconeixent aquestes plantes i aprenent-les a teixir per ajudar a la botiga.
He tornat al riu moltes vegades, soc de riu.
Aquests darrers anys, m’he afegit alguns cops, menys dels que voldria, a la iniciativa d’Igualada pel Clima, de netejar el riu Anoia.
És un dia d’enfangar-se però, sobretot, és un dia d’enfadar-se. Famílies senceres venen al riu cridades pel projecte d’escola o per l’entitat ecologista. Comences tibant la brossa amb un rasclet o una canya, allunyant-la del cos tant com pots, com si allò no anés amb tu i al cap de mitja hora estàs amb merda fins als genolls i el cos abraonat al riu disposada a treure el teu trofeu al preu que sigui, de tant que t’impressiona l’envergadura del desastre.
Una munió de voluntaris han passat, en múltiples convocatòries, a netejar els residus sòlids que els col·lectors no filtren quan plou i sobreïxen cap al riu. Ara, la llera del riu Anoia, al seu pas per Igualada, és un conglomerat de tovalloletes i compreses. Es poden comptar per capes entremig del fang. Hi ha estrats sencers de tovalloletes sintètiques i compreses que la raça humana llencem vàter avall. He presenciat la fastigositat de veure una voluntària gran relliscar i enfonsar-se fins al coll en aquesta podrimenta, i dos alumnes heroics submergint-se d’una revolada per rescatar-la, veient que no s’incorporava perquè la llefiscositat del fons fluvial no ho permetia.
És de les situacions més repugnants que he experimentat.
Em rebel·lo cada vegada que hi vaig i crido en el buit que aquesta no és la manera de recuperar el riu, encara que la pila enorme de merda extreta t’evidencia que aquesta acció és necessària i urgent.
I marxo cap a casa, amb una pudor de claveguera que em queda impregnada durant una setmana, debatent-me entre si hem de permetre que els nens i joves de la ciutat hagin d’assumir la responsabilitat indecent de netejar el riu per una negligència política i les ganes que tot els ciutadans, col·lectius, entitats, regidors, bibliotecaris, geganters, grups empresarials, UEAs, Fagepis, Fires i mercats, Rotarys, vicaris i rectors, i demés prohoms de la ciutat, passin obligatòriament per allà, al menys un cop!, a emmerdar-se fins al coll per conèixer de prop quin és l’estat real del riu Anoia al seu pas per Igualada.
Però no és això!
La realitat és que el govern de la ciutat ha desatés el reclam del riu i s’ha dedicat a crear jardins artificials i basses sobrevingudes a la zona alta, que sembla que tot hi llueix més.
Anys i més anys aquesta ciutat, com moltes, ha donat l’esquena al riu. S’han ignorat les cures que la llera necessitava: les neteges periòdiques, el control d’espècies invasores com la canya, la plantació d’arbres de ribera autòctons per mantenir la fauna necessària i reconduir la biodiversitat, així com la retirada de tot el que és impropi d’un riu i, per descomptat, l’actuació en els col·lectors per no deixar passar cap residu sòlid que sobreïxi del clavegueram.
Mentre altres ciutats han descobert en la preservació del riu una riquesa natural i un valor paisatgístic i lúdic molt preuat, Igualada, fent tard, com sempre, té el riu en un abandonament absolut i el barri del Rec, que el ressegueix en tot el seu curs urbà, convertit en una ciutat fantasma que dos cops l’any es manifesta com la nit de les ànimes.
Confio que els infants i joves que s’han embrutat amb aquest fang podrit del riu Anoia, el dia que vagin a votar recordin com s’ha rigut d’ells el seu alcalde.
