Els tres municipis més grans de la Conca d’Òdena han marcat l’edat mínima per poder portar patinet elèctric als 15 anys. Com ja sabeu, em resulta atractiu que es creïn ordenances compartides entre diferents poblacions, i opino que en el cas d’aquests tres municipis això té tot el sentit del món. Aquesta mesura ajudarà a frenar l’augment de casos d’accidents en què es veu involucrat aquest vehicle de mobilitat personal. Les últimes dades diuen que, a nivell català, durant l’any 2024 hi van haver més de 1.000 accidents de patinet elèctric, cosa que fa que n’hi hagués tres de mitjana cada dia, que és una xifra molt considerable.
En general sempre tendim a dir que les coses noves han aparegut per substituir les velles, per cobrir les necessitats que van apareixent i per fer front a les demandes socials. Si aparquem l’òptica funcional, és interessant analitzar l’èxit d’aquest vehicle a nivell sociològic. En aquesta nova forma de transport hi veig, doncs, alguna cosa més que un mitjà per moure’s, sinó una manera d’expressar-se, d’autodeterminar-se i de presentar-se a la societat.
Sovint penso que el patinet elèctric està agafant una volada força curiosa. És un mitjà que va aparèixer de sobte i que de seguida va tenir acceptació en el col·lectiu més difícil de convèncer, que són els joves. Això sí, com en tot el que involucra aquest col·lectiu, un cop s’hi va instal·lar, ràpidament va passar a ser el seu mitjà de transport preferit, gairebé sense esforç, per això que ja ens és tan familiar com el concepte de la viralitat. També és curiós que gairebé tothom ha usat més d’un cop alguna expressió del tipus “aquests nois que van amb patinet”, per referir-se als seus usuaris, amb un to despectiu, i això clarament és quelcom molt estès al voltant d’aquest col·lectiu: mentre la societat comença a pair el seu nou mitjà de transport, elles i ells ja l’han consolidat i usat per a significar-se.
Si bé és cert, però, que estic a favor de regularitzar els patinets elèctrics i de marcar certes normes de convivència amb la resta de vehicles, encara que sigui a remolc del que marca la realitat del carrer, perquè aquest retard amb la legislació sempre hi serà. Recordo, per exemple, que el Consell de Ministres va aprovar l’assegurança obligatòria pels patinets el maig de l’any passat, però que encara no s’ha fet efectiu.
I celebro la regulació, doncs, perquè no hi ha cap motiu objectiu per no fer-ho, i perquè si està cridat a ser un nou mitjà de transport de present i de futur, aquest és un dels primers passos als que s’ha de sotmetre; a falta d’un altre dels passos importants, que suposa un repte sobretot en entorns com la nostra comarca, en què encara no estem tan avesats a veure’ls circular pels carrers com a les grans ciutats catalanes, que és el de la plena acceptació social. Així, observo aquest fenomen des del prisma de qui contempla, amb tot el que això comporta, l’aparició d’una nova forma de cerca de llibertat.
