Als anys 90 una coneguda entitat bancària catalana va crear un eslògan icònic, que ens feia aquesta mateixa pregunta. Tal va ser l’èxit de l’eslògan que aquesta entitat l’ha fet aparèixer en campanyes publicitàries més recents, que molts recordem.
Parlar no és l’acte comunicatiu més primari, però pot ser-ne un de molt útil si es volen aconseguir uns mínims acords en aspectes tan distants com la vida en societat o la política, valgui la redundància. No sé si et passa, però fa un temps que tinc la sensació que tothom va a la seva bola, també en aspectes tan diversos com (posa l’exemple que vulguis) o (posa un altre exemple que vulguis, que encertaràs).
Durant les últimes setmanes hi està havent força rebombori amb la nova normativa europea sobre la gestió de les escombraries (bé, és del 2004, però anem tard en aplicar-la). Entre d’altres coses, la normativa trasllada el 100% del cost de la gestió dels residus a l’impost municipal pertinent, i és aquesta mateixa normativa la que ha provocat que Igualada, Vilanova del Camí i Montbui hagin decidit mancomunar aquest servei, per tal d’assolir els objectius que s’hi marquen. Aquest és, doncs, un pas provocat per unes circumstàncies, una unió forçada amb el propòsit de complir unes premisses imposades, però precisament ens serveix per il·lustrar el que ens passa, sovint, com a societat: només mirem qui tenim al costat quan apareix un problema.
No he vingut a blanquejar res, ni a convèncer a ningú, només aprofito l’avinentesa d’un tema candent com el de les escombraries, per a fer una crítica que no podria ser més atemporal: la falta d’entesa generalitzada, en un tema tan específic i abstracte com la política local.
A la nostra comarca trobem la Mancomunitat Intermunicipal de l’Anoia per a la Recollida, Gestió i Reducció de Residus i l’Anoia Verda, que ambdues s’encarreguen de la recollida porta a porta en alguns municipis, entre d’altres coses . Aquesta mancomunitat, doncs, és un pas més, i pot ser un precedent interessant per a altres possibles unions, siguin al nivell que siguin. I és que sempre som a temps de trobar contres a les coses (i arribat el dia, si cal, ho farem), però sobre el paper, puc trobar-hi aspectes positius: menys despeses i menys paperassa, que no és poc.
Hi ha una idea que m’agrada molt, que ens explica que el benestar depèn de l’equilibri entre l’autonomia personal i l’acceptació d’un determinat grau de dependència dels altres. Depenguem o no dels altres, si ens unim (o mancomunem) entra en l’equació la possibilitat d’estar una mica millor. Què et sembla? Parlem?
