Sento un tall de programa de ràdio, parlen de la visita de l’Illa a la festa del primer oli de Jaén. Entre les diferents fires d’oli de Catalunya, ell tria fer acte de presència a la festa que els productors andalusos celebren a Sabadell, deixant de banda la resta de fires d’olis catalans. Els contertulians se’n fan creus de la patinada, la conversa deriva cap a valoracions dels productes de proximitat i, en un moment donat, l’Empar Moliner intervé dient que si en la carta d’un restaurant català no tenen cap vi d’aquí o no ofereixen l’oli de la terra… és que són idiotes.
M’evadeixo de la ràdio i em quedo amb els idiotes.
Idiota ve del grec, idiotés. A l’antiga Atenes l’idiotés era l’home que, disposant de tots els drets de la democràcia que, malgrat pugui semblar una contradicció, no eren a l’abast de tothom, renunciava a aquests drets i deures, es recloïa a la closca i només tenia cura de les seves coses, la seva casa, la seva família i els seus béns.
Per un moment semblaria que l’Empar s’equivoca, qui no té ni vins ni oli de la terra no és idiota, l’idiota és qui en té perquè mira només per ell i pels de casa. Així ens ho han fet creure moltes vegades. Però no. A l’antiga Atenes l’idiotés no era ben vist com a ciutadà amb tots els seus drets perquè aquesta preocupació per allò proper era només l’inici de l’aliment del seu ego en estat pur.
L’idiotés no dedicava temps a la vida pública, no es preocupava pel bé comú i abandonava els deures legals i fiscals. L’idiotés que va derivar als nostres idiotes d’avui, era un ciutadà que decidia renunciar al vot i als drets polítics i ho feia per la pròpia voluntat d’excloure’s de la vida atenesa, dedicar-se només als negocis privats i no participar de la democràcia. Tenint en compte el que costava ser considerat ciutadà atenès i complir tots els requisits, optar per fer d’idiota era, en aquell moment, una raresa increïble, gairebé una excentricitat, pel malbaratament que suposava de tots els condicionants, tant difícils d’aconseguir si no formaves part de la classe privilegiada, no eres home o no tenies ascendència atenesa, entre altres. No és estrany doncs que el qualificatiu adquirís un matís pejoratiu i els qui desaprofitaven el dret de ser ciutadans atenesos fossin mal vistos i provoquessin l’assenyalament.
No estar per l’oli d’aquí, no donar suport als productors catalans, és no participar de la nostra democràcia, no atorgar el poder al poble; siguis president, siguis restaurador, siguis consumidor. La tria que fem en el nostre consum és una acció política, és una mostra del poder que se’ns atorga i que nosaltres atorguem, i per tant un gest que fa créixer la nostra democràcia.
Aquests dies, d’una manera o altra estem abocats a un consum més intens que l’habitual. Qui més qui menys haurà de fer alguns regals i haurà de preparar diferents àpats o col·laborar-hi en alguna part.
Així doncs, recuperant un deix de l’esperit dels demòcrates d’Atenes en la seva obligació de la defensa de la ciutat i l’oferiment de tributs, procurem en aquestes festes que s’acosten, no ser del tot idiotes.
Si hem de regalar, regalem i consumim aliments dels productors del parc agrari de la Conca, que cada vegada són més i estan més ben organitzats. Hi tenim ous, formatges, pans, mels, cerveses, receptaris, calendaris, farines, tupines, hortalisses, palpisos, pastissos, cuixes, costelles, llavors, vins, ratafies, llonganisses, caves, ametlles, olis, matons, torrons, sabons…
Si hem de regalar, regalem llibres i publicacions d’autors locals, donem vida als artistes d’aquí, pintors, il·lustradors, dissenyadors, actors, escultors, cantants i instrumentistes, fotògrafs, artesans, joiers, compositors… Si hem de regalar, regalem espectacles i concerts programats a la vora. Si hem de regalar, regalem experiències gastronòmiques amb els nostres restauradors i hotelers. Si hem de regalar, regalem els nostres teixits i vestits. Si hem de regalar, regalem les samarretes de les nostres lluites, les nostres subscripcions i micromecenatges, el marxandatge de les nostres entitats. I, si hem de regalar i no sabem què, voltem i busquem pels aparadors de la ciutat, triem les botigues d’Igualada. Per a res del món se’ns podrà dir que és un acte egoista i insolidari, ans el contrari, farem créixer l’economia local i el sentit comú, estarem participant de la vida pública, i protegirem Igualada i l’Anoia.
És molt més còmode, és més natural, és més sa, és més democràtic i és menys idiota.
