Veure baixar un miler de patges negres, de roba lluent, turbants plens de plomes, anells poderosos i butxaques farcides de dolços emocionava a la Clara com a qualsevol altre nen. Només pensar que tota aquella màgia —la munió d’emissaris que sabien massa coses, que s’enfilaven als balcons d’alguns privilegiats, que oferien una moneda de xocolata— era el preludi de tenir la casa plena de regals, feia que s’estimés la festa de Reis d’una manera especial.
Només hi associava un detall negatiu: la seva mare no venia mai. No baixava a veure la cavalcada, com feia tota la resta. I ella, això, no ho podia entendre.
Avui, la Clara —que no es diu Clara, però que ha preferit mantenir el seu nom real en l’anonimat— té trenta anys i recorda la seva innocència amb tendresa. La mare de la Clara és dominicana i va ser una de les primeres persones racialitzades d’Igualada. Quan va arribar a la ciutat i va veure que la nit de Reis els seus veïns es pintaven la pell per simular la negror, va decidir que no hi tornaria.
“La festa de Reis és una festa preciosa, màgica i històrica, però la manera com la celebrem avui, tant si ens n’adonem com si no, fa mal, incomoda i fa sentir insultada una part de la població. És racista”, assegura la Clara. Des que ella, filla de pare blanc i mare negra, se’n va adonar, tampoc hi ha tornat. “I no hi tornaré fins que canviï, perquè està malament”, explica.
La Clara i la seva mare no són les úniques persones negres que se senten així. En Gidi n’és un altre exemple. Ell, que fa tres anys que va venir a viure a la capital anoienca des de Gàmbia, enamorat d’una igualadina, va tenir una sensació semblant. “El primer Nadal que vaig ser aquí ho vaig veure i vaig pensar que era la definició literal de blackface”, recorda. I puntualitza que entén que no hi hagi cap mena d’intenció d’ofendre en la festa, però també diu que moralment és incòmode veure gent pintada de negre, sent una persona negra de debò.
Els que hem crescut a la comarca, ens estimem la festa de Reis. N’hem parlat a amics i coneguts d’arreu i tots, d’una manera o altra, hi hem participat. Però el temps passa i la informació arriba, i vulguem o no cada cop en sabem una mica més —sense saber-ne gens— d’antiracisme, de feminisme i de les lluites socials que per sort van creixent.
Els canvis costen. I tant que costen. I a més a més fan por. Si fa només vint anys que tenim patgesses a la nostra ciutat, i ara com ara les dones encara no tenen cap rol rellevant en la narrativa de la festa! No cal canviar la cavalcada de cap a peus demà passat, però sí que se’n podria començar a parlar des d’un lloc que no sigui la defensa aferrissada i sorda d’una realitat que fa mal.
Som una de les últimes ciutats que manté la pintura negra, després dels reclams de diversos col·lectius antiracistes per a canviar-la. TV3 va deixar de retransmetre la cavalcada més antiga de Catalunya, la nostra, per aquesta mateixa raó. Per responsabilitat, per consciència d’un passat colonial que sovint oblidem, per amor a igualadines com la Clara, que ara no pot gaudir d’aquesta nit de Reis amb els seus, potser ha arribat l’hora, no?
Muntem una taula. Posem-hi historiadors, membres de la comissió, responsables de patrimoni i també expertes en antiracisme i en feminisme, i les millors ments creatives de la comarca. Fem un exercici d’imaginació. Un procés participatiu, potser? Inspirem-nos en Vallbona, que des de 2010 fan servir pintura de fantasia, o en Òdena i Calaf, on han optat per les màscares. O pensem una alternativa diferent, tota nostra.
I estiguem tranquils. Si hi ha carrosses, robes lluents, plomes i caramels, si seguim obrint regals la nit de Reis i vivim tots la festa amb alegria, no infligirem cap trauma als infants en canviar el to de pell dels seus éssers màgics. A ells no els destrossarem la festa i segur que la farem una mica més amable per aquells altres que ara no se la poden sentir seva.
