A mitjan segle XIX, l’expansió d’Igualada es trobava totalment limitada per la reduïda extensió del seu terme municipal. El passeig de Verdaguer marcava la frontera amb Òdena, i aquesta barrera física impedia qualsevol creixement cap al nord. Ja el 1859 es van iniciar les primeres gestions per ampliar el municipi, però no va ser fins al 1925 quan es va aconseguir incorporar unes 600 hectàrees d’Òdena a Igualada.
L’eixamplament es va oficialitzar el 3 d’abril de 1925 amb un Reial Decret que autoritzava la segregació d’una part del terme d’Òdena. Aquest canvi no només va ser una qüestió territorial, sinó que va representar una autèntica oportunitat de creixement. Igualada comptava llavors amb 12.000 habitants i una densitat de 71 persones per hectàrea, un espai insuficient per al seu desenvolupament urbà i industrial. La ciutat, que només disposava de 172 hectàrees, es trobava ofegada, amb la major part del terreny ja edificat i tan sols 20 hectàrees dedicades a l’agricultura.
Aquesta falta d’espai no només limitava el creixement ordenat, sinó que també generava problemes de salubritat i dificultats econòmiques. A més, moltes construccions s’estenien més enllà dels límits municipals, escapant al control de l’Ajuntament i facilitant l’evasió fiscal.
El procés es va accelerar gràcies a les gestions del general igualadí Pere Vives i Vich, que des de la seva posició com a sotssecretari de Foment en el govern de Primo de Rivera va ajudar a superar les traves burocràtiques. Per la seva banda, l’alcalde d’Igualada, Emili Orfila i Gomila, va liderar les gestions per aconseguir i executar l’eixamplament, malgrat les reticències de l’Ajuntament d’Òdena, que considerava que el procés s’estava duent a terme amb massa pressa. Finalment, es va formar una comissió conjunta per definir la nova frontera i, el 1927, Igualada va acordar compensar Òdena amb 60.000 pessetes.
