En el lleure no voluntari sempre hi ha algú que t’explota

Temps de lectura: 4 minuts

Ara que ha acabat el curs, moltes famílies es fan la mateixa pregunta: què fem amb els infants durant el juliol? Tornen els casals d’estiu, les colònies, els campus, els camps de treball… i amb ells, una part molt important del món educatiu que sovint és invisibilitzada: les monitores i directores de lleure.

El lleure educatiu és una eina clau per al creixement dels infants, tot i no formar part del sistema educatiu ordinari. Lluny de ser un simple “aparca nens” per a famílies de la classe treballadora que no poden agafar-se vacances a l’estiu, els casals són espais on els infants aprenen, experimenten, creen vincles i descobreixen el món des d’una altra mirada. A través del joc, la convivència i el contacte amb l’entorn, el lleure treballa valors com el respecte, la cooperació, l’autonomia i la creativitat. Té objectius pedagògics clars: es dissenyen activitats perquè els infants gaudeixin, però també perquè creixin en llibertat, amb cura i amb sentit.

Però darrere d’aquesta proposta educativa imprescindible, s’hi amaga una altra realitat incòmoda i persistent: la precarietat de les monitores i directores de lleure que sostenim aquest sistema.

Les condicions laborals dins del món del lleure són, en molts casos, insostenibles. Els contractes d’estiu o hivern són temporals, els horaris, inestables. La jornada comença abans que arribin els infants i acaba molt després que marxin. Algú ha de recollir el material, preparar les coses per a l’endemà… Fer hores extres és la norma. El conveni laboral no està a l’altura de la feina que fem: sous baixos i responsabilitats immenses. Suportar la calor extrema del juliol, redissenyar activitats pel pla Alfa, posar 200 cops la crema solar, vigilar a la piscina, organitzar excursions, cridar amb la veu trencada, gestionar conflictes emocionals… i encara tenir ànims per somriure. I si et toca conduir la furgoneta? Endavant, agafa el volant. Et pots quedar 10 minuts més a retallar aquesta cartolina? Sí, i tant! Amb prou feines arribes als 1.000 euros mensuals. I això si tens sort.

El que ens ofereix l’administració pública no és gaire millor. A Igualada, per exemple, només hi ha dos casals públics d’estiu gestionats per l’Ajuntament a través del Departament d’Infància: un al Garcia Fossas i un altre al Gabriel Castellà. Aquesta oferta obliga moltes famílies a recórrer a opcions privades, però també evidencia una segregació clara: al casal del Gabriel Castellà hi van principalment infants del barri Montserrat, creant un efecte de guetització infantil que reforça les desigualtats de classe i origen. L’educació hauria de ser un espai de diversitat, i el lleure una oportunitat per trencar murs, no per aixecar-ne més.

A tot això s’hi suma una situació especialment delicada i silenciada: els infants amb discapacitat. La inclusió, que hauria de ser una prioritat real i dotada de recursos, queda reduïda massa sovint a un exercici de bona voluntat. Vetlladores sense formació específica, casals amb ràtios inassumibles —una sola monitora per quatre o cinc infants amb altes necessitats— i la mateixa misèria de sou. Cal estar alerta constantment per evitar que l’escapista surti corrents, adaptar activitats sobre la marxa, gestionar conductes desafiants, canviar bolquers, netejar vòmits i fer d’enllaç emocional amb famílies i companyes. I fer tot això cobrant exactament el mateix que qui té un grup d’infants sense cap necessitat especial. Una injustícia que només es pot entendre si es mira amb ulls de classe i de gènere.

Aquest estiu jo mateix soc director de lleure a unes colònies amb infants amb necessitats educatives especials. Ho faig amb orgull, però també amb ràbia. És una vergonya haver hagut de marxar d’Igualada per trobar una feina amb unes condicions mínimament dignes. No és que no hi vulguem treballar. És que, senzillament, així no es pot. Estimem la nostra feina, però això no pot continuar sent l’excusa per mantenir-nos en la precarietat. El lleure és educació. És vida comunitària. És dret al joc. Però aquest dret no pot descansar sobre les espatlles esgotades i malpagades d’unes treballadores invisibles.

Com canta el grup El Pa de Cada Dia a la cançó “Cases sense gent”: “En el lleure no voluntari sempre hi ha algú que t’explota.” I no és només una metàfora. Perquè les monitores no només som monitores: som psicòlogues, infermeres, conductores, cuineres i referents. I mereixem molt més que aguantar per amor a l’art. És una denúncia. I és hora de convertir-la en lluita.

juliol 1, 2025
  • PUBLICITAT:

  • Picture of Nil Solé Armenteras
    Nil Solé Armenteras
    Soc educador d’arts escèniques i veí implicat al teixit associatiu d’Igualada. Defenso que equivocar-se és aprendre i estic convençut de què cal repensar els privilegis amb orgull i consciència.

    Més articles d'opinió