Escric sobre els arbres d’Igualada. Em proposo fer un breu llistat del boscatge urbà, del més bonic al que menys m’agrada.
Pel que fa a l’arbrat, el meu passeig preferit, a part del Verdaguer que ja n’he parlat, és el passeig de Les Comes, un passeig de mèlies i plàtans que encara era més bonic abans que tallessin els sumacs que a la tardor lluïen el seu vermell furiós. Les branques de les mèlies cobreixen tota la vorera i l’airet corre, poc o molt, tot el dia. La mèlia és un arbre molt bell en totes les estacions. Només hi ha un inconvenient, el que tenen d’encantadors els seus poms de fruits que guarneixen l’arbre tot l’hivern, ho tenen de molestos i enganxifosos quan els trepitges.
Si voleu veure una mèlia de tronc descomunal aneu al barri de Montserrat, a la cantonada de Nicolau Tous amb Pere Dalmases, se li fa petit l’escocell! També n’hi ha de molt boniques a la plaça de Les Tortugues, al pati de l’Espai cívic centre, al carrer de Santa Caterina…
El següent bosc urbà preciós és el parc de la Muntanyeta i el seu germà bessó al carrer de les Dàlies, dues arbredes petitones però amb un regust gentil de parc centreeuropeu. Monumentals pollancres i moreres generen, a l’estiu, una foscor i una frescor glorioses.
No podem marxar del barri de Montserrat sense aplaudir el frondós bosc que, cap als 80, una senyora d’allà va anar cultivant de manera voluntària i espontània, creant una de les entrades més boniques d’Igualada. Així es pot descriure aquell bosc: salvatge, espontani i passional. Una selva urbana que s’uneix a la vegetació desbordant que surt a rebre la riera d’Òdena, al clot de can Busqué.
Preciosos són, també, els til·lers del passeig de l’àrea ambulatòria de l’hospital. Aquest any han fet ratlla, -després d’insistir-hi!- s’han replantat els que faltaven. Aquí descobrim que els til·lers, sense esporgar, creixen espessos i rodons com si sortissin d’un conte il·lustrat. A la primavera, la seva olor intensa i delicada, t’arriba una estona abans de veure’ls.
Una altra deliciosa arbreda la trobem a la Ronda del Rec, en el curt tram de la depuradora, reduïda incomprensiblement i tristament després de les obres del nou pont. Passejar-hi és com endinsar-se en un quadre de Monet. En són responsables unes acàcies enormes, amb arrels molt treballadores i reproductores, a qui no els agraden els límits i et diuen clarament com volen els escocells. Amb permís de la Rodoreda, potser no és l’arbre que hauríem de plantar en paviments durs. A Fàtima, per exemple, al parc de Valldaura, hi viuen feliçment amb menys traves, tenyint, de color blau-lilós, cel i terra del parc a la primavera.
Una menció especial per als freixes de la plaça de la Creu, que combinats amb els lledoners fan una de les ombres més fresques reconegudes a nivell internacional. Felicitacions també pel ramal de lledoners del Passeig de les Cabres i matrícula d’honor als del pati del Museu, prepareu-vos per visitar-los a la tardor!
I, parlant de tardor, no podem faltar a la cita amb els aurons “rovellats” de l’avinguda Mestre Montaner, anant cap a l’escola Dolors Martí. Els podem contemplar passejant pel parc del davant, al costat de l’avinguda del Parlament, que és també un autèntic refugi pels sentits.
D’aquest barri no us deixeu el bosc del parc de la Generalitat sortosament poc intervingut, ni el carreró de Josep Irla, ple de saboneres del Japó que aquests dies t’acullen fent reverència amb la seva munió de fanalets penjats.
Destaco dues rotondes veïnes, les més atractives sens dubte, les del Molí Nou i el ViuB2, amb uns desmais colossals regats a cor què vols. La combinació desmai i gespa sempre és un èxit. Aprofito per reivindicar tots aquells espais verds de la ciutat -en tenim uns quants!- que no són accessibles a les persones, com el gran jardí de l’avinguda Gaudí. Sort que, allà mateix, podem abraçar un pollancre titànic, a la cantonada amb Sor Rita Mercader.
M’estimo més jardins menys llepats i més silvestres, com a silvestre us emplaço a l’ailant de l’antic edifici de correus. L’ailant és un arbre que indica solar abandonat, el meu avi l’anomenava figuerot. La desmesura del de correus us donarà una idea dels anys que fa que no hi anem a buscar paquets. Amb aquestes propietats, si busqueu ailants de pòster, passegeu pel barri del Rec.
L’avinguda Pau Casals és el meu mostrari predilecte: pruneres bordes, hibiscus de tots colors (ara els podeu veure florits), xiprers, moreres i a dalt de tot un d’aquests parterres de “no trepitgeu la gespa”, amb cedre inclòs.
Hem perdut el bosquet d’albízies a la nova pediatria, popularment conegudes com l’arbre de la policia, per la seva ubicació primera. L’albízia és un autèntic parasol, floreix a l’estiu i fa un plomall fúcsia que la converteix en la vedette de la ciutat. En podem veure algunes al parc del gasogen, al barri del Sant Crist, a l’avinguda Balmes i alguna més… Al parer meu ens les fan anar escasses.
En canvi, admeto que es fan malabars per plantar liquidàmbars, que aquí ho passen malament. La gent l’anomena l’arbre del Caprabo, tot i que l’escola de música els té més bonics. El liquidàmbar, és la joia de la corona de la tardor, alegria i benedicció de mestres i monitors, per les possibilitats plàstiques, tant de les seves fulles com dels seus fruits.
No soc gaire amant dels pins, reconec que donen un aire mediterrani i una veterania als jardins però em fan respecte dins la ciutat. Si voleu veure pins gegants passeu per la plaça Bedós (no hi podreu entrar, no hi ha cap pas zebra d’accés). Els pins lliguen bé al parc de Vallbona, al bosquet del carrer La Pobla de Claramunt, a la muntanya de l’Emili Vallès, a Puigcornet… però per més seguretat, anem-los a visitar al bosc!
Me’n deixo molts que són formidables, l’eucaliptus del parc d’El Xipreret, els pollancres del parc del Garcia Fossas, les pereres bordes del carrer d’Òdena, els cedres de la Sagrada Família, la catalpa del carrer Nicolau Tous, les alzines de cal Salinas, el pati de cal Badia…estaríem estona.
Arbres que no trobo tan bonics: els negundos. Són els de la plaça Pius XII, també n’hi ha al Pla de la Massa, Les Comes… El negundo és un arbre sense cap gràcia en captivitat. No li proven les podes ni els cops a la soca, li fan sortir brots desorientats sense contenció. El veiem sempre amb branques mig seques i sempre mig desmanegat, en conseqüència la seva ombra és justeta.
Tampoc em plauen les troanes que agonitzen davant de la Kaserna. La troana és l’arbre més resistent i agraït dels que ens envolten i amb fulles tot l’any! N’hi ha de molt boniques a Igualada però aquelles quatre ja han fet la seva vida.
Proposo també alliberar les oliveres que s’han vist obligades a viure dins d’una torreta a la plaça de l’ajuntament. Mira que hi ha arbustos i flors que agrairien una ceràmica com aquella per haver de torturar oliveres!
A mode de conclusió: tenim arbres preciosos a la ciutat, el meu agraïment a tots els responsables és etern. Però encara en podem tenir molts més i no ens hauríem de permetre perdre ni un espai amb possibilitats de tenir-ne. Em cou sentir que s’eliminen perquè aixequen voreres, es poden substituir per altres varietats ornamentals que no les aixequen: prunera borda, arbre de l’amor, arbre de Júpiter, cirerer xinès, i tantes d’altres. També podem fer voreres amb escocells més grans i recuperar paviments tous. Mai optar per tallar, pavimentar amb ciment i esborrar-ne qualsevol rastre. Sorprenentment encara es dissenyen massa espais amb voreres amples que es conceben sense arbres o els han perdut en les darreres remodelacions, molts d’ells en entorns escolars! Com es pot tornar a casa des del Badia i Margarit, Gabriel Castellà, Pere Vives, Emili Vallès i Espígol sense socarrimar-te? I si treballes al polígon de Les Comes?
Carrers i places de ciment o aparcaments d’asfalt sense arbres, són una condemna per a la població. Aquest estiu patirem una nova condemna amb l’asfaltatge del pàrquing del camp de futbol de Fàtima, us felicito fills!
