Per a un infant, la seva escola és la millor del món. Per als alumnes de l’Emili Vallès, també.
El passat mes de març, fa sis mesos, es van detectar problemes estructurals a l’edifici i l’escola va haver de traslladar-se a l’edifici de la Teneria. Primer va semblar que a finals d’any ja hi podrien tornar.
Amb un gran ensurt i molta pena, tota la ciutat es llança a donar suport a la comunitat educativa. El més important, allò que fa viva l’escola —el seu projecte educatiu—, continua al nou edifici. Infants, mestres i famílies, amb una lliçó de resiliència modèlica, segueixen el curs mostrant la seva capacitat d’adaptació amb determinació i entusiasme.
Esclat d’aplaudiments de tota la ciutat!
Tres mesos de silenci.
El 30 de juny, quan fa més d’una setmana que els alumnes tenen vacances, les famílies reben una carta de l’Ajuntament, la primera en quatre mesos! En aquesta carta s’informa que l’estudi tècnic ja està enllestit i que aprofitaran l’avinentesa per demanar al Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya que, aprofitant que hi fan obres, adapti l’escola en l’àmbit climàtic i la prepari per a la Igualada del 2076.
Dos mesos de silenci.
Dimecres 2 de setembre. L’alcalde anuncia que les obres d’arranjament de l’escola començaran el setembre del 2027, d’aquí a un any! I ho fa amb la mateixa rialla i la mateixa alegria amb què ens presenta una jardinera, un semàfor de leds o el Tonet de goma.
Com si no conegués el dol que viuen mestres i famílies que, malgrat que la ubicació provisional a la Teneria sigui òptima per continuar fent classe, veuen sense resoldre la part educativa que requereix espais específics i exteriors: patis, menjador, gimnàs, classes d’educació física, hort, extraescolars, casal d’estiu, festes… Com si no fos urgent trobar una solució per a aquests components imprescindibles per a l’educació de qualsevol infant. Com si no l’afectés el neguit de mestres i famílies.
La Teneria no és l’escola que han triat per als seus fills!
Ho trobo molt greu. En cap cas, des del govern municipal, prioritzen mantenir les famílies informades i acompanyades. No s’afanyen a trobar solucions agradables i definitives per als espais exteriors. Deixen clar que no es tractaran les futures obres amb el caràcter d’urgència que permetria enllestir ràpidament els processos legals. En l’única carta que reben les famílies des del març, l’Ajuntament declina la responsabilitat dels terminis temporals i en fa responsable únicament el Departament d’Educació.
Silenci.
Passo cada dia per davant de l’edifici de l’Emili Vallès: fa tristor. L’escola és buida; l’activitat de cada dia, els crits i l’alegria dels patis ja no hi són i la seva soledat fa basarda. Hi vaig treballar tres anys, conec les aules, el vestíbul sempre tan ben guarnit, el menjador espaiós i lluminós. És l’escola ideal: a la ciutat i al mig del bosc, tota a peu pla, distribuïda en múltiples ales, amb patis al voltant de cada ala, llum per tots quatre costats, jardins, bosc, pistes, coberts, l’hort… ho té tot! Les aules dels més petits són a prop de l’entrada, amb un pati propi i arbres enormes que a l’estiu fan ombra i fresca, i a l’hivern deixen passar el sol. Ah, i la consergeria és a l’entrada! Pot semblar una evidència, però he estat en escoles on trobar la consergeria és un laberint. L’escola Emili Vallès és l’escola que tots voldríem, i la seva ubicació en un lloc estratègic entre el barri de Fàtima, el Pla de la Massa i la proximitat amb el barri de la Indústria i Sant Agustí la converteix en una escola amb un perfil d’alumnes plenament divers. Potser és l’escola que té l’alumnat més representatiu de la realitat social de la ciutat.
Quan una família tria per primer cop l’escola per als seus fills té present, a més —i per descomptat!— del projecte educatiu de centre, totes aquestes coses, totes!
Al mig del turonet del Molí Nou, l’escola ja fa anys que pateix un cert abandonament per part de l’Ajuntament. La comunitat educativa, en els darrers anys, s’ha queixat de la brutícia que generen els joves dels instituts propers, de l’escàs manteniment del bosc del voltant, de la deixadesa de les escales de pedra, de l’estat de la passera de Fàtima, de l’accés des del pàrquing de Puigcornet, de la degradació del monument al mestre, dels provisionals cilindres de plàstic amb bandes reflectants popularment anomenats «sevillanos» que semblen un lateral d’autovia, de la inexplicable supressió de la filera d’arbres que feien menys feixuga la pujada de l’avinguda de l’Emili Vallès a ple sol, de les aventures d’arribar-hi amb transport urbà…
Són temes molt importants que, per contra, fan riure el regidor de torn quan ho hem denunciat des de Poble Actiu. Però, sobretot, són qüestions que generen molta impotència perquè van més enllà del que pot resoldre cap equip directiu, ni docent, ni pedagògic. Formen part de l’entorn escolar segur que han de garantir els qui governen la ciutat. És una part important de l’atenció i les cures que han de rebre els infants, les famílies i els mestres. És la fotografia clara i nítida de si estàs o no per l’escola pública!
La gent de l’Emili Vallès no podrà tornar a la seva escola estimada aquest curs ni el vinent. La commoció que ens va sacsejar a tots pel risc d’esfondrament de l’escola continua. Algunes famílies, amb gran dolor, han pres mesures dràstiques; d’altres aguanten amb un patiment enorme. L’abandonament informatiu que han tingut aquestes famílies des del març les fa viure en el dubte constant de si les institucions estan fent el que toca.
Prou silenci!
Felicito i encoratjo càlidament les famílies i, sobretot, el conserge, els mestres i la direcció, que han de viure aquesta situació, conformar-se amb resignació i fer bona cara perquè la seva capacitat d’adaptar-se, el cansament, la incertesa i la desinformació no siguin percebuts pels infants que creuen —i així és i ha de ser— que van a la millor escola del món.
