Veure plaça Universitat plena de gom a gom d’ànimes que reclamaven poder pagar el lloguer del seu sostre, el passat 23N, feia posar els pèls de punta. Hi havia crits, reclams i pancartes a milers. Entre totes, però, n’hi va haver una que em va semblar que s’equivocava. El que hi deia era cert només a mitges.
S’hi llegia: “la gran ciutat ens expulsa”. I és ben cert que ho fa. Viure a Barcelona, València o Madrid, a París o a Nova York, es fa impossible. Però no són només les capitals, les que expulsen els joves i els treballadors precaritzats.
Ho explica molt bé l’escriptor igualadí Arià Paco en un article a Núvol: “el problema de l’habitatge és un problema nacional: no podem pagar Barcelona, però tampoc podem pagar Terrassa, Sabadell, La Garriga, Rubí.” I tampoc podem pagar Igualada.
Obrir Idealista a Barcelona per buscar pis és afrontar un scroll infinit d’apartaments impagables, si no filtres per preu, i de cubicles claustrofòbics, vells i bruts, si t’atreveixes a filtrar. Fer-ho a Igualada és igual de desesperançador, però per una altra raó: no hi ha pisos.
L’oferta, a l’Anoia, és escassa i cara. I amb les riuades d’estudiants que venen d’arreu al Campus d’Igualada de la UdL, el repte d’emancipar-se es fa encara més difícil. Molta competència i massa poc sostre assequible.
Posem les dades sobre la taula. A Igualada hi ha, registrats, uns 17.000 pisos. I malgrat que a Idealista no hi aparèixen, 1.680 són pisos buits. En aquest miler i mig de pisos no s’hi compten altres espais en desús com el barri del Rec, que dos cops l’any acull un festival amb èxit, però que la resta de l’any és desert.
El barri del Rec, l’antic Correus, Cal Carner, la fàbrica Carlomagno… Tots aquests espais podrien convertir-se en les cases per a gent que en busca i col·laborar a destensar una mica el mercat. Però per fer-ho, per poder repensar aquests terrenys com a habitatges, cal canviar el Pla General d’Ordenació municipal, que data de 1986.
I sí, a casa nostra es reben ajudes pels lloguers, si es compleixen els requisits, i també s’hi aplica la normativa del topall dels preus. Tot això ajuda a suavitzar el cop. Però la solució a llarg termini, segons els experts, és construir un parc d’habitatge públic prou potent per a competir amb el mercat privat i fer abaixar els preus. I d’això, a Igualada, anem coixos.
Entre la Generalitat i l’Ajuntament, a la capital de l’Anoia hi ha habilitats uns 170 pisos socials. Un 1% de l’oferta total. Per tal que el parc públic tingui un efecte real en el preu dels lloguers, segons l’investigador d’habitatge a la Universitat de Londres Eduardo González de Molina, hauria de ser d’un 12 o un 15%.
Cal que ens posem les piles: construir habitatge públic, renovar el Pla d’Ordenació, incentivar que els pisos buits entrin al mercat. Aconseguir que a Igualada, a l’Anoia, els joves i els treballadors precaritzats hi puguin viure amb dignitat.
