La família va començar venent merceria els diumenges “pujant i baixant” pels pisos del barri; el 1962 van obrir la botiga i, amb el temps, la merceria es va convertir en llibreria i quiosc. Sense relleu generacional, el propietari de la papereria Díaz-Sala i fill dels fundadors, ara té decidit tancar el 31 de desembre si no hi ha traspàs.
El Miguel Ángel va néixer el 1961. Un any després, els seus pares obrien la botiga al carrer (al costat del Bar Alaga del carrer Pau Muntadas). Abans, però, ja feien ruta amb un cistell de merceria cada diumenge pujant i baixant els pisos del barri. Sis dècades després, el fill —que va créixer darrere el taulell des dels 9 anys— s’acomiada amb una barreja de nostàlgia i orgull cap a l’herència de vida dels seus pares. Parlem amb el Miguel Ángel, quiosquer i llibreter del Barri Montserrat, sobre els inicis, la família, el barri i el comiat.
Com va començar tot?
Els meus pares van arribar joves a Catalunya, i treballaven de dilluns a dissabte a les fàbriques d’Igualada. Els diumenges, per ajudar-se, pujaven i baixaven per les vivendes amb un cistell venent merceria: botons, cremalleres, fils, una mica de tot… Ho van fer quasi quatre anys fins que el 1962, quan van obrir la botiga al costat del Bar Alaga. Els inicis no van ser fàcils: vam arribar a viure en un magatzem, separat amb una corda i una manta. Però treballant, i amb el barri, se’n van sortir.
D’on surt el nom amb què tothom coneixia la botiga inicialment?
Al principi al barri tothom deia “anem a la Sevillana”. Això venia d’una tieta, la Maria, “la Sevillana”, que va començar a vendre merceria i després ho van continuar els meus pares. En realitat, però, ells són de Huelva, però el nom va quedar i el barri ho va fer seu pensant que com érem del sud, ja érem de Sevilla.
Com era el barri quan éreu petits?
Tot això eren camps. El Passeig “de veritat” començava cap a l’alçada de l’antic hospital (on ara hi ha la universitat), i d’aquí cap a baix era camp obert, amb la via del tren entrant a la ciutat. A tocar del que avui és el Xipreret hi havia el camp de futbol de l’Igualada i, més enllà, un velòdrom on corria un campió d’Espanya que vivia al barri. Les primeres cases eren a prop de l’actual Supermas (a sota hi ha ara un bar). El conjunt de cases del barri es va aixecar de cop perquè Igualada necessitava mà d’obra: hi havia teixit, adoberies, metall… i calia allotjar la gent que arribava.
Quan hi entres tu?
De ben petit. Amb 9 anys ja ajudava darrere el taulell. Venia de l’escola, feia els deures i baixava a donar un cop de mà. El meu pare, sense dir-m’ho, em va anar fent meu el negoci: quan venien comercials, em preguntava “t’agrada això? ho comprem?”. Després amb 14-15 anys incorporem revistes, el Teleprograma, novel·les radiofòniques… i lloguem un magatzem a prop per obrir-hi una primera llibreria.
Diu que el barri era una família. Per què?
Perquè tothom venia de fora i tothom estava sol. Gent d’Andalusia, Extremadura, València, Galícia… i gent d’aquí. El veí es convertia en cosí. Per exemple, em deixaven la clau de casa a la veïna —l’Asunción— perquè quan jo sortís de l’escola m’obrissin; avui això seria impensable. Entre tots ens vam construir el barri a poc a poc.
Aquesta idea de família del barri t’ha marcat la manera de tractar la clientela?
Totalment. A casa sempre vam sentir que a la gent gran se l’ha d’ajudar i respectar. Si algú de 60 i escaig em diu “això no sé fer-ho”, m’hi poso. Per això hem fiat molt: abans la gent cobrava per setmanes i pagava a poc a poc. Hi havia confiança i paraula. També quan van aparèixer els telèfons mòbils, la gent gran venien a recarregar el «saldo» i molts cops no sabien el seu número de telèfon, així que amb un paper i cel·lo els enganxava a la part del darrere perquè el sabessin… El nostre ofici és servir.
El més important és la confiança l’has de donar des del minut zero a qui entra per la porta. Tracto igual qui conec de fa 25 anys que qui entra per primera vegada. Si no entra gent, tanques.
I què ha canviat?
Tot: urbanització, intimitat, ritmes i seguretat. Els jardins del barri van desaparèixer, la ciutat va créixer, la confiança espontània es va fer més rara i la vida va anar més de pressa. No és només el barri: ha canviat la societat.
Per què tanques? No hi ha relleu?
Els meus fills han fet el seu camí i no volen continuar. Ho entenc. De fet els dos treballen del que han estudiat. I els negocis generacionals s’estan perdent arreu. He posat la botiga en traspàs a través de Reempresa i, si surt algú, jo mateix li ensenyaré el que sé abans de plegar. Però vull que qui vingui entengui l’ofici i el tracte amb el barri. Si no és així, prefereixo tancar jo el cicle.
Què ha de tenir la persona que el vulgui agafar el Díaz-Sala?
Ganes d’aprendre, mans a l’ordinador, conèixer la llengua d’aquí per atendre tothom i, sobretot, vocació de servei. La gent veu la cua al taulell, però al darrere hi ha molta feina invisible. Això s’aprèn venint cada dia i posant-hi ànima.
I no hi ha relleu, tocarà tancar a finals de desembre. Moment d’agrair al barri i mirar endavant.
Com t’imagines la jubilació?
Tranquil·la. Amb la meva dona, ja que fem moltes coses junts: caminar, gimnàs, anar de vacances… i m’agradaria tenir més temps per fer d’avi i veure més els meus fills. No vull viatjar cada mes, però sí gaudir d’allò que no podia fer treballant els cap de setmana tota la vida.
Si poguessis tornar 50 anys enrere, triaries el mateix camí?
Sí. Aquest ofici m’ha agradat sempre. He estat feliç aquí.
Què els dius als veïns i clients del barri?
Gràcies. Sense la gent del barri, això no hauria funcionat. La botiga va néixer amb un cistell i s’acaba amb un gràcies. És recíproc: nosaltres hi hem estat, però vosaltres heu vingut cada dia.
