Tres voluntaris anoiencs comparteixen com van ajudar les víctimes de la DANA al País Valencià
Fa un mes que el País Valencià va viure un dels desastres naturals més devastadors dels últims anys. La DANA va transformar ciutats i pobles en escenaris de destrucció: carrers coberts de fang, vehicles apilonats, habitatges inundats i famílies que ho van perdre tot. Davant d’aquesta situació, desenes de voluntaris es van mobilitzar, alguns provinents de l’Anoia, per oferir suport a les zones més afectades.
Entre ells, Tomàs Gallego, membre de la grada d’animació de la UD San Mauro, coneguda com la Curva Amarilla. “Veient les notícies, vam decidir de seguida que havíem d’anar-hi. Algú havia de fer alguna cosa”, explica. Amb l’ajuda de les xarxes socials, van organitzar una recollida d’aliments al camp de futbol i, en pocs dies, un grup d’una desena de persones va viatjar fins a Massanassa, un dels punts més colpejats. “Quan vam arribar a les quatre de la matinada, els veïns ens van rebre amb cafè i aigua, malgrat que no tenien res. Va ser molt impactant”.
Joan Serra, veí d’Igualada, també va decidir sumar-se a les tasques de rescat. “Els carrers eren rius de fang, els cotxes estaven encastats contra les façanes, i l’olor era insuportable”, recorda. Especialment al costat de Xiva, on els veïns portaven dies sense rebre ajuda: “Se sentien completament abandonats”.
Roger Rodríguez, membre de la plataforma SOS 4×4, relata una altra cara de la tragèdia: “Ens dedicàvem a rescatar vehicles i portar aliments i medicaments a zones on les ambulàncies no podien arribar. Les carreteres estaven tallades i el fang arribava fins als genolls”.
Més enllà de l’impacte físic, el que més va colpir els voluntaris va ser la resposta emocional dels afectats. “Hi havia gent que només volia una abraçada”, diu Tomàs, visiblement commogut. A Massanassa, el seu grup va cuinar paelles i estofats per a més de 500 persones. “Ens deien que feia dies que no menjaven calent i ens donàven les gràcies com si pel sol fet de ser allà els hi estiguéssim canviant la vida”.
Solidaritat davant l’abandonament institucional
Entre el fang, la destrucció i l’esforç solidari, un sentiment s’estenia entre els afectats i els voluntaris: la percepció d’abandonament per part de les institucions. “Veies l’exèrcit, tots impecables, però sense eines per fer feina real”, expressa Roger Rodríguez amb frustració. “El problema no són ells, són els mitjans que no arriben: grues, camions per retirar runes… Tot el que fa falta per tornar a la normalitat.”
La lentitud i falta de coordinació van deixar una empremta profunda entre els qui estaven al terreny. Molts voluntaris relaten com la inacció o la burocràcia van complicar la resposta immediata. “La policia sovint ens barrava el pas i ens deia que descarreguéssim en punts generals, però sabíem que si no arribàvem directament als veïns, aquells recursos es perdrien”, explica Tomàs Gallego.
Els veïns afectats també van expressar la seva indignació amb contundència. “La gent odia Pedro Sánchez i Mazón. Diuen que l’ajuda va arribar tard i que moltes morts es podien haver evitat”, afirma Tomàs. Aquest sentiment era palpable a cada carrer, on l’autogestió dels afectats contrastava amb la manca de presència i recursos oficials.
Davant aquesta manca de resposta institucional, la solidaritat espontània va ser el motor per pal·liar les necessitats més urgents. “Els veïns s’organitzaven i ens indicaven on calia anar. No podíem esperar ordres oficials, perquè sovint no n’hi havia”, explica Joan Serra. Els voluntaris, sovint arribats des de punts llunyans, es van trobar amb equips similars de Sevilla, Toledo o Albacete, demostrant que, allà on les institucions fallaven, les persones s’unien per donar resposta.
Històries que no s’obliden
Els voluntaris també van ser testimonis de moments dramàtics. “Un home ens va explicar com havia lligat el seu fill a una farola mentre l’aigua s’ho enduia tot al seu pas. Va passar la nit penjat fins que el van poder rescatar”, recorda Roger. Aquestes vivències queden gravades per sempre.
La falta d’una resposta institucional efectiva va ser un tema recurrent. “L’exèrcit era allà, però sovint sense les eines adequades”, comenta Roger amb frustració. Les crítiques a la gestió eren constants: “La gent estava enfadada, sentien que l’ajuda oficial arribava tard i malament”, explica Tomàs.
Ara, un mes després, els voluntaris no obliden l’experiència i mantenen el compromís amb les persones afectades. La Curva Amarilla ja ha tornat a la zona per portar electrodomèstics, i SOS 4×4 prepara una nova acció solidària per Nadal, amb l’objectiu de repartir joguines entre els més petits.
Malgrat això, la reflexió és clara: “Aquesta tragèdia es podia haver evitat”, diu Joan. La falta de previsió i recursos es manté com una assignatura pendent. “Quan perds casa teva o el teu cotxe és dur, però perdre la teva gent no es perdona mai. Això algun dia haurà de canviar”, sentencia Tomàs.
