No volia deixar enrere el 150è aniversari del naixement de l’artista igualadí Gaspar Camps i Junyent, que ha estat homenatjat en diferents actes del Modernisme a Igualada, sense fer aquesta reflexió.
Considero una sort cultural poder participar d’aquesta bonica idea de fer tribut a les nostres escriptores, músics, científiques, posant el seu nom a carrers, escoles, fundacions, teatres, museus…
Així un dia descobreixes que el nom del teu carrer pertany a un filòsof, una poetessa o un historiador i agraeixes haver adquirit familiaritat amb aquesta persona de manera gratuïta.
A Igualada hi ha dos homenatges que m’agraden especialment, són els noms de l’Escola Municipal de Música Joan Just i Bertran i el de l’Escola Municipal d’Art i Disseny Gaspar Camps i Junyent. Malauradament, no se sap ben bé per què, tots dos noms sembla que van entrar amb mal peu.
El nom de Joan Just i Bertran tot i que es va oficialitzar el 1997, està costant moltíssim de fer-se present a la ciutat, és gairebé inaudible. Fins fa un any, a la façana exterior de l’escola, ni tan sols hi havia cap referència a aquest músic, ni el seu nom! Per altra banda, encara no he sentit mai ningú dir: Estudio a l’escola Joan Just i Bertran.
Però encara em sembla més greu l’estafa a l’escola d’Art i Disseny que, en un atac de disseny impulsiu, a algú se li va ocórrer invisibilitzar la figura de Gaspar Camps i Junyent anomenant-la LaGaspar. Recordo la reacció que ens va provocar en aquell moment als companys de feina. Ens vam posar les mans al cap, no ens ho podíem creure! Què??? Era una broma???
L’Escola d’Art d’Igualada que el 1993, en ser reconeguda per la Generalitat, es va dedicar a Gaspar Camps i Junyent, un artista de projecció internacional, amb premis i reconeixements a París, que no només va néixer a Igualada sinó que hi va exercir com a mestre i artista, era sotmès a una lobotomia cultural per reduir-se a laGaspar.
Així, amb aquest format d’article lligat al nom de pila com si estiguéssim parlant del bar de la cantonada.
Amb aquesta decisió es capava la possibilitat que no només els alumnes de l’escola poguessin apropar-se a l’artista sinó tota la població igualadina i la futura divulgació que l’escola pogués tenir arreu.
No tinc res contra el nom de pila (de pila baptismal), és un nom bonic escollit i pensat pels nostres pares i padrins, però és evident que no hem anomenat mai les nostres celebritats amb el nom de néixer. Em passo hores de la meva vida professional corregint els alumnes que es refereixen als autors només pel seu nom de pila.
No es fa mai, no és acceptat en els codis formals, ni en les normes APA( Americal Psychological Association), que és el sistema més utilitzat mundialment en la codificació de coneixement científic.
I encara, el més greu no és saltar-se una norma de citació, el més greu és que una escola deixi la població orfe d’un coneixement, o molt pitjor, que confongui els ciutadans. La cultura ha de civilitzar i empoderar, si es pensa un nom trencador, hauria de ser per sumar coneixement mai per restar-ne. No té justificació des de cap punt de vista. Una escola, que és per excel·lència una institució que imparteix coneixement, no es pot permetre aquesta frivolitat ni en nom del disseny més emergent, ni sota cap moda o modernitat provocadora. Sobretot perquè és un greuge a la cultura popular adquirida, la cultura a l’abast de tothom.
Han passat força anys i encara em grinyola. Per sort la gent continua anomenant-la popularment Gaspar Camps, el sentit comú sovint triomfa.
Us imagineu la fundació Joan Maragall dient-se LaJoan igual que la Fundació Miró, la Joan Amades i la Joan Brossa? El teatre Margarida Xirgu ElMargarida? El Museu Tàpies anomenant-se LAntoni? O la casa museu de Pau Casals ElPau? Quin caos! I, sobretot, quin malbaratament de cultura!
