Els arlequinats igualen una sèrie que tenien un 2-0 en contra i es jugaran el títol a Galícia després d’un partit d’infart contra el Liceo, que ha acabat amb màxima tensió.
L’Igualada Rigat continua escrivint pàgines d’or en aquesta OK Lliga. Quan tothom els donava per gairebé fets després de caure en els dos primers assajos a la pista del Liceo, l’esperit de Les Comes ha tornat a emergir. Els homes de Marc Muntané han sumat la seva segona victòria consecutiva a casa, posant un heroic 2-2 a l’eliminatòria i obligant a decidir el campió en un cinquè i definitiu partit a terres gallegues.
Les Comes: On la lògica no existeix
Si una cosa ha quedat clara en aquesta eliminatòria i al llarg de tota la competició és que Les Comes és un fortí inaccessible. Empesos per una afició entregada que ha omplert de color arlequinat les grades, l’Igualada Rigat ha sortit a la pista conscient que no hi havia marge d’error. El duel d’ahir va ser una batalla de desgast, d’estratègia i, sobretot, de cor.
L’enfrontament va ser un intercanvi de cops constant, amb un Matias Pascual pletòric i on la solidesa defensiva local i l’encert en els moments clau van decantar la balança a favor dels catalans. El Liceo, que es veia aixecant el títol fa uns dies, s’ha estavellat contra el mur arlequinat en un pavelló que ha portat l’equip en volandes en tot moment.
Tensió final i picabaralla a la pista
Els minuts finals del quart partit van ser elèctrics. Amb el xiulet final i la victòria de l’Igualada confirmada, els nervis van saltar pels aires. El duel va cloure amb una forta picabaralla i moments de molta tensió entre els jugadors d’ambdós conjunts, fruit de la impotència visitant i d’un comportament poc exemplar dels jugadors del Liceo, qui ja havien protagonitzat algun incident a les acaballes del tercer partit de la sèrie.
Tot es decidirà al cinquè partit
Després d’aixecar un 2-0 en contra que semblava una llosa impossible, l’Igualada Rigat viatjarà a Galícia amb la moral pels núvols i sense res a perdre. La pressió canvia de bàndol. El Liceo s’haurà de jugar el títol a casa sota la mirada d’un Igualada que no aixeca el trofeu des del 1997 però que ja ha demostrat que la paraula «impossible» no entra en el seu vocabulari. A poques hores de la gran final, hoquei català té motius per somiar en gran.
